A l'escola comença tot

Un dels avantatges de la tecnologia digital és que permet recuperar amb rapidesa la informació siguis on siguis. L'altre dia, per exemple, vaig tornar a veureÇa commence aujourd'hui (Hoy empieza todo, en versió espanyola), la pel·lícula en quèBertrand Tavernierreflexionava fa uns anys sobre el fracàs -sí, sobre el fracàs- de l'escola pública com a factor de cohesió social en un món cada dia més complex i fragmentat. Més enllà de l'heroïcitat militant del protagonista, Daniel Lefèbvre (Philippe Torreton), la cinta posa de manifest que el voluntarisme té poc marge d'influència en una societat amb un 30% d'atur i una corrosiva falta de capital social causada per la crisi econòmica.

La tecnologia, que no fa cas ni en lleis ni en censures, em va permetre recuperar seguidamentMusic of the heart(Música del cor), dirigida perWes Craven,ambMeryl Streepde protagonista principal. Una altra pel·lícula sobre l'educació i, en aquest cas, sobre la (des)integració social de l'East Harlem, un dels barris més marginals de Nova York. La pel·lícula americana, és clar, és més amable que la francesa, pur cine social europeu.Music of the heartexplica la història (basada en fets reals) d'una abnegada professora que intenta integrar els nens marginals, o en perill d'exclusió, ensenyant-los els secrets musicals. Una possibilitat més aviat utòpica, tal com adverteix la mare d'un dels alumnes -una bonica dona negra- a l'elegantMeryl Streep, mestra compromesa amb el seu propi somni americà.

D'acord amb el gust americà mitjà,Music of the heartés una comèdia més o menys dramàtica que explota cinematogràficament els valors individuals, que són l'ànima fundacional de la cultura americana.Ça commence aujourd'hui, en canvi, és un crit en format gairebé de documental de denúncia i reivindicació de les polítiques públiques. Sense ànim de comparar contextos tan allunyats, no podem oblidar queBertrand Tavernierporta una història republicana (i, per tant, estatista) en la seva motxilla intel·lectual. Des de la revolució de 1789, l'escola pública (i laica) francesa dissenyada perJules Ferryha estat un instrument determinant per a la superació de la idea de súbdit i la creació decitoyens. Fins al segle XVIII la instrucció estava, bàsicament, en mans eclesiàstiques i el seu únic objectiu era la fabricació de creients i l'eventual salvació de les seves ànimes. De fet, l'Església catòlica i la cultura cortesana parisenca van ser enemics viscerals de l'Enciclopèdia, germen intel·lectual -ambDennis Diderotal capdavant- d'una lluita, encara inacabada, contra l'obscurantisme i el pensament d'origen diví. Per la seva part,Music of the heartés una reivindicació de la beneficència, que és la manera americana d'obeir la pròpia consciència. No estic en contra d'aquesta pràctica: pot ser una solució puntual i aporta valors de solidaritat, al marge fins i tot de la seva funció social. Però dista molt d'exercir la funció sociopolítica que solem atribuir a l'ensenyament.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Certament, el pensament il·lustrat francès està en l'origen d'una escola pública i laica, que la nostra tradició republicana i antifranquista va convertir també en coeducativa i arrelada en llengua i continguts al mitjà sociocultural. És a dir, a les característiques de l'espai i el temps en què es desenvolupen les capacitats dels ciutadans, i als antípodes de les bogeries colpistes formulades sistemàticament des de Madrid, ara pel ministreWert i elslobbiesempresarials catòlics, i sempre pels nostàlgics de l'Escola de Ribera que cantava el meu paisàOvidi Montllor:«La pregunta era / Qui és? / La resposta era: / Déu. / La consigna era: / Pàtria. / La resposta era: / alçar el braç».

Aquest és encara, en la meva opinió, el dilema entre dos models d'Estat -vull dir d'escola, que és el mateix- que responen a les pel·lícules citades. O escola pública amb totes les de la llei (pròpia: de l'Estat propi) o beneficència medievalitzant amb propaganda neoliberal d'embolcall. No hi ha més possibilitats. La caritat (cristiana o no) és l'últim recurs a què s'ha de recórrer quan les polítiques públiques i l'Estat -central i perifèric, tant l'un com l'altre- han abdicat de la seva funció correctora de desigualtats heretades o sobrevingudes. Quan, de fet, la política ja no existeix. Malgrat les meves antigues creences pedagògiques ferreristes (deFerrer i Guàrdia), el possibilista radical que porto dins m'obliga a creure en l'escola -¡en l'escola francesa!- com a contrapès d'un món cada vegada més desbocat i anòmic. Mentre resolem els nostres dubtes sobre el model escolar, i ja fa uns quants anys que hi estem posats, podem estar tranquils perquè els nostres herois els mestres no fallen encara que els retallin el guix i el punter.