L'estirp que no tindrà una segona oportunitat sobre la terra
"Aquest matí hem esmorzat escoltant com la presidenta del Partit Popular a Catalunya sol parlar amb la boca plena"
Res del que ens expliquin les pròxima hores serà nou. Els tertulians i columnistes estan carregant les bateries dels seus cervells i dispositius, apuntant-se les dates en què el Partit Popular, i Rajoy i Aznar en particular, van manifestar la seva absoluta confiança en ell. N'hi ha bastants, els més bregats han llançat als seus comptes de twitter els links dels vídeos de Youtube. Jo no veig que calgui, tenim les declaracions ben recents en la memòria. Fa tot just 48 hores l'Audiència Nacional anul·lava l'amnistia fiscal a la qual s'havia sotmès. S'han descobert més milions dels 28 que el jutge Ruz ha establert com a fiança, molts més, i guardats molt més lluny que Suïssa.
Ja no ens sorprèn res. El Partit popular ha llançat el primer comunicat, 'hashtag' de la història del nostre país i, em temo, que del globus terraqüi:
Escric mentre veig el TD2: "Breu comunicat", en diuen. El PSOE ja ha sortit a implicar-hi els populars, els diputats de l'esquerra ja estan demanant la dimissió de Rajoy.
Previsible, i repetit. Ineficient.
Aquest matí hem esmorzat escoltant com la presidenta del Partit Popular a Catalunya sol parlar amb la boca plena. A mi, que l'elegància pròpia i dels altres em supera, és el que m'ha quedat dels 3:49 segons de filtració de veu. Pot ser que a vosaltres us interessi més allò de “no podem anar a la policia, jo tinc un fiscal de confiança”. No puc incloure el link perquè judicialment estaria cometent un delicte, i és que Alicia Sánchez-Camacho ha aconseguit que no es pugui difondre i no estic per a multes: ho haureu de buscar vosaltres. Això sí, del delicte de prevaricació o com a mínim tràfic d'influències que confessa a la cinta no se'n diu res.
Poc significatiu, conegut. Inútil.
Tenim un conseller popular a les Balears amb una querella a sobre per homicidi imprudent d'un jove senegalès, per desassistència sanitària que sembla que importi a ben poc. Alpha Pam ja comença a conjugar-se en passat, ens sona a història inevitable i vella. Deixeu-me que ho torni a escriure: un conseller de Salut en actiu, Martí Sansaloni, s'enfronta a una acusació d'homicidi d'un ciutadà.
Aliè, minoritari. Insuficient.
Potser avui he deixat la ràbia per a un altre moment en què serveixi d'alguna cosa. Pot ser que avui no vulgui llegir el tuit més enginyós, la ploma de periodista més incisiva i exacta.
Avui apel·lo a la memòria, a la nostra. M'ha agafat per pensar que si parlem molt d'ell i dels que el van acompanyar, del que calla i no sabem si explicarà, se'ns escaparà la seva història entre els dits si l'escrivim o entre els ulls si la llegim. I d'aquí un temps quan toqui recordar, oblidarem.
Permeteu-me parlar d'Aureliano Buendía, aquell que va saber amb la segona escomesa del vent la potència ciclònica del qual va arrencar les portes i les finestres, que Amaranta Úrsula no era la seva germana sinó la seva tia.
¿Quina escomesa dels elements necessitarem nosaltres per saber el que encara no creiem saber?
Un huracà bíblic va esborrar l'última pàgina on s'anomenava Macondo mentre nosaltres aguantàvem el llibre amb força, regirant-nos, intentant que durés més la millor història del món, però Aureliano va entendre sense remei que ell i la seva estirp serien desterrats de la memòria dels homes.
Notícies relacionades¿Quin serà el vers final que llegim nosaltres per deixar passar d'una vegada l'espaordidor remolí de pols i runa que s'emporti alguns dels nostres, aquests amb qui convivim dia a dia i que ja no val la pena ni esmentar, els que han de ser condemnats a 100 anys de soledat i que tampoc tindran una segona oportunitat sobre la terra?
