La senyoreta Arendt

Acostumem a recordar què fèiem i on érem quan va tenir lloc un fet fonamental per a la nostra vida. El dia que van assassinar el president dels Estats Units, o el que per fi va morir el dictador espanyol. Més prosaicament, jo estava assegut en una butaca de barber a la Universitat de Chicago, amb un exemplar de la revistaThe New Yorker a la mà, quan vaig topar amb un article de la meva mestra,Hannah Arendt,que em va cridar l'atenció per la seva contundència. Les seves paraules semblaven desentranyar un enigma, el de la inexplicable maldat humana. Vaig tenir la impressió que se m'havia revelat una cosa molt significativa, però no vaig poder imaginar la tempesta ni l'escàndol que desencadenaria aquell escrit.

Desconec si he saldat o no el meu deute amb la senyoretaArend­t-«missArendt» per als seus alumnes, no li dèiem mai «professora»- amb els escrits que he anat publicant sobre ella en diversos llocs. Ara una cosa tan trivial, o no tant, com una pel·lícula m'empeny a escriure aquestes ratlles. Al capdavall, solem tenir més facilitat per anar al cine que per llegir un llibre filosòfic, encara que es tracti d'una cosa tan estranya com un film filosòfic. La directora de la cinta,Margarethe von Trotta, intenta heroicament fer el doble salt mortal -gairebé ho aconsegueix- de mostrar a la pantalla com pensa un ésser independent, autònom, davant el món, la condició humana (el títol del millor llibre deHannah Arendt), la maldat i el lliure albir. Per fer-ho ignora tàcticament el gruix de l'obra de l'escriptora i se centra en un únic episodi, el que li va donar inesperada notorietat internacional i va despertar ira a tort i a dret: la seva opinió sobre el segrest i posterior judici de l'assassí i genocida naziAdolf Eichmann per part de les autoritats israelianes.

El seu raonament que en un sentit molt profundEichmannera un irresponsable, un mer executor d'obediència deguda als seus superiors, un buròcrata de la sanguinarietat, incapaç d'un judici moral autònom, va fer sortir de polleguera uns i altres, i en especial molts membres de la comunitat jueva, però no només a ells. També els que, sense ser hebreus, senten igual horror davant un criminal comEichmanno davant tots els que, com ell, torturen, maten, escarneixen o persegueixen els que pertanyen a una altra ideologia, raça o religió.

La senyoretaArendtva aconseguir sempre no pertànyer mai del tot, en cos i ànima, a res que exigís obediència cega o dogma tribal. Jueva alemanya plenament secularitzada, no anava a la sinagoga; alumna i amant del pensador del seu temps més eminent,Martin Heidegger --que en un vergonyós moment mostraria acatament al mateixHitler--,va saber reconciliar-se amb ell; pràcticament sionista en la seva joventut, es va distanciar plenament d'aquest moviment, i va mostrar serioses prevencions contra els despropòsits d'un Estat d'Israel molt menys secular, pluralista i respectuós amb els palestins del que era just; admiradora de l'anarquisme (més precisament de l'anarcosindicalisme català, autogestionari i cooperativista), s'identificava més amb la llibertat inicial americana que amb el jacobinisme de la Revolució francesa; defensora dels drets de les dones, no va militar mai en el moviment feminista. I així successivament. Un professor nostre a Chicago deia exasperat quemissArendtmateixa no sabia si era d'esquerres o de dretes. Era, com deia aquell, tot al contrari. El cert, no obstant, és que ella -i els seus atents lectors ho saben molt bé- era una dona justa, tan fidel als seus criteris republicans de progrés, igualtat i sobretot fraternitat -sobre els quals va escriure pàgines definitives- com atenta al matís, a l'excepció i a la complexitat moral de cada situació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Avui, els escèptics -sobretot els pròxims als cínics- sostenen que la independència intel·lectual és una quimera, i t'ho diuen a la cara, com una obvietat. Segur que vostès en coneixen algun que és pràcticament comunista per als conservadors, i a l'inrevés. O espanyolista a Catalunya i catalanista a Madrid, o a l'inrevés. O perillós proisraelià per als abundants amics que la denominada causa palestina té per aquí, o el seu contrari. O tolerant amb els sinistres dictadors sud-americans al no preocupar-lo la covardaobediència degudamostrada pels executors del terror a l'Argentina o a Xile durant recents temps tenebrosos. Encara que no siguin pensadors del calibre demissArendt.

Estaria bé que la pel·lícula servís com a estímul perquè algú, encara que fos tan sols un de tots vostès, s'endinsés en l'obra demissArendtmés enllà del seu assaig sobre el judici i la condemna del rutinari executor de la maldat, és a dir en les seves consideracions sobre la naturalesa de la revolució, sobre l'origen del totalitarisme, sobre el racisme, els prejudicis i el civisme. Estan a les llibreries. Aquestes ratlles quedarien llavors plenament justificades.