Un jutge i la Falange, contra la llibertat d'expressió
"¿Com poden tenir la barra i el desvergonyiment d'invocar ara una suposada "dignitat" ofesa dels que van participar conscientment i activament en l'extermini imposat pel franquisme?"
Gerardo Rivas, en la manifestació en defensa seva. /
Ens tornem a trobar una altra mostra de la presència delfranquisme en la magistratura. Fa uns mesos, un articulista d''Elplural.com', Gerardo Rivas, feia una referència a Falange Española de les JONS com una organització "amb un ampli historial de crims contra la humanitat". Aquesta afirmació és un fet històric més que acreditat i incontrovertible. Doncs, malgrat això, la Falange va presentar unaquerella criminal contra aquest col·laborador per un delicte d'injúries greus de l'Art. 208 del Codi Penal. I, el que és molt greu i reprotxable, és que el Jutjat d'Instrucció núm. 37 de Madrid --en un acte mancat de tota motivació i, per tant, de justificació-- l'hagi admès a tràmit i que l'articulista estigui citat a declarar com a imputat. Una verdaderaaberració jurídica i gravíssim atac a la llibertat d'expressió.
Com hem dit, l'activa, plena i continuada participació de Falange en elgenocidi franquista és una realitat històrica. Així ho acrediten des de fets concrets fins a valoracions històriques més globals. Entre els primers, com "una milícia de Falange", el 1936, va assassinar a sang freda trenta-quatre homes a Saragossa. (1) I les anàlisis més recents deJulián Casanova sobre "la radicalització que el feixisme va aportar als projectes i les pràctiques contrarevolucionàries, el seu potencial totalitari, la puresa i l'exclusivisme ideològic i l'experiència de la guerra d'extermini... des del juliol del 1936...". (2) O, entre molts altres, les anàlisis dePaul Preston sobre "el terror --actes de robatori, tortura, violació i assassinat-- exercit pels falangistes..." (3) en diferents punts de la geografia espanyola, són prou eloqüents de la veracitat de les afirmacions del periodista injustament perseguit.
Més de 100.000 desapareguts entre el 1936 i el 1951
En el mateix acte, del 16 d'octubre del 2008 (Sumari 53/2008) del jutge Garzón, es fa constar que la realitat dramàtica de lesdesaparicions forçades --des del 17 de juliol de 1936 fins al desembre del 1951-- es va traduir en la xifra de 114.266 persones. I en diferents moments d'aquesta resolució es fa referència a la participació en aquest sistema de repressió d'"estructures paramilitars com la Falange" i a l'"estructura paramilitar coneguda com a Falange Española Tradicionalista i de les JONS, al capdavant de la qual hi havia el Generalísimo Francisco Franco, i que va ser present en tot moment en la repressió desplegada". Conseqüentment, entre les diligències acordades hi havia la de reclamar la identificació dels "màxims dirigents de la Falange Española" durant el període indicat per "acordar el necessari sobre la imputació i extinció, en cas de mort, de la responsabilitat penal". La jutge d'instrucció ha de saber que els historiadors, els esmentats i molts més, no han estat mai perseguits per aquesta causa i que per les resolucions esmentades i altres de semblants, el jutgeGarzónva ser absolt.
Integritat, dignitat i llibertat
Per a la catalogació delscrims contra la humanitat, no hi ha res millor que reprendre la seva definició pel jutge Garzón en l'acte anterior: "La categoria de crim contra la humanitat parteix d'un principi bàsic i fonamental: que aquestes conductes agredeixen en la forma més brutal la persona com a pertanyent al gènere humà en els seus drets més elementals com la vida, la integritat, la dignitat i la llibertat, que constitueixen els pilars sobre els quals es constitueix una societat civilitzada i el mateix Estat de dret".
Exactament, aquesta va ser la posició i la conducta adoptada per Falange des de la sublevació militar i la posterior dictadura. ¿Com poden tenir la barra i el desvergonyiment d'invocar ara una suposada "dignitat" ofesa dels que van participar conscientment i activament en l'exterminiimposat pel franquisme?
Prima la llibertat d'expressió
En el conflicte, ja històric, entre el dret a la llibertat d'expressió i el dret a l'honor --que inclou la persecució del delicte d'injúries-- la jurisprudència constitucional ha dissenyat un model on prima el primer en tant que fonament bàsic de la societat democràtica amb certes limitacions que, en aquest cas, no concorren. Els judicis històrics, la crítica política, no poden en cap cas generar unaqualificació penal. I encara menys, quan, a més de ser veraços, els destinataris d'aquesta crítica no només van trepitjar la dignitat de tants milers de persones sinó que, a més, van contribuir a impedir durant quaranta anys la seva justa reparació.
Per tant, no tenen cap dret a una "fama" i a una "pròpia estimació", personalment i públicament, i que, en cap cas, poden exigir perquè van actuar, com a vencedors de la guerra civil, de manera cruel, inhumana i, en qualsevol cas, delictiva.
Així ho va fer la STC 39/2005, entre altres, que va entendre que aquell dret opera com a instrument de participació política i, en conseqüència, se li ha de reconèixer més amplitud que al dret a l'honor ja que garanteix un bé jurídic fonamental que és la formació d'una opinió pública lliure. Dret, per això, "especialment resistent" a restriccions que es podrien justificar en altres àmbits. Encara més quan el destinatari de la crítica és o ha estat, com en aquest supòsit, subjecte amb responsabilitats polítiques.
Davant aquesta interpretació democràtica dels delictes contra l'honor resulta sorprenent, qüestionable i rebutjable la posició del Jutjat núm. 37 de Madrid, que, a més, expressa objectivament un evident menyspreu a les incomptablesvíctimes de la Falange Española.
(1) “Cunetas”, de “La obra del miedo”,Gutmaro Gómez Bravo i Jorge Marco, Editorial Península. 2011. Pàg.^120.
(2) “España partida en dos”. Julián Casanova. Editorial Crítica. 2013. Pàg. 147.
Notícies relacionades(3) El Holocausto español. Editorial Debate. 2011. Pàg. 283 i altres.
