Cervell liquat
Imatge de la pel·lícula ’Avatar’.
Disculpeu-me, m'estavaliquant el cervell.
Així, a poc a poc, he estatvolta i volta al sol suïcidant les meves neurones, de la forma més conscient de què una és capaç. Com a segona opció puc aficionar-me al vi negre nit rere nit. Ganes no me'n falten però és que se't posen les dents negres i el que em faltava ara era assemblar-me a lanòvia de Shrek, aquella que al final va acabar enamorant Andreu en la vida real, fixeu-vos quines coses.
Perquèl'humor i no l'amor que et dic jo que està sobrevalorat i infrarespectat, salvarà el món. Ho diu una romàntica que no troba rèplica a l'altura de les seves expectatives. A excepció de Cary Grant (obvi, sempre) però és que per més que es recolzés en blanc i negre en el'quicio de mi mancebía', des del més enllà no em podria solucionar res ja, el pobre.
Així que he preferit aquests dies estirar-me dia rere dia entre turistes,joves insultantment bells i belles, nans que salten i s'arrebossen a la sorra exultants, com si els rajos del sol activessin el botó de la felicitat que de grans ens desapareix de vés a saber on fos, per ser substituït pels queixals del seny.
A mi no em van preguntar si volia el canvi. De fet i en confessió, us diré que jo no tinc aquestes molars. “Cosa genètica”, em va dir un dentista. “Ara m'explico algunes coses”, brometa que porto gairebé quinze anys aguantant. A veure si tenen raó.
Tarda rere tarda he mort una mica sota els rajos, intentant que alguns records entressin en combustió. Jo els anava cridant a files però són d'aquests cabrons que s'han quedat enganxats i no volen sortir. Que no desitgen morir, vaja. I jo pensant en el meu adoratGondryi en com voldria jo ser la sevaKate Winslet(i no la de 'Titanic' que sempre m'ha semblat una cursi de mida sideral) decideixo quedar-meimmòbil estirada, amb el vent convertint-me en duna. Arriba la nit i després l'endemà -la cosa sempre ha anat així, no podem invertir els factors- .
Amb el ralentí nocturn m'he posatuna mica morada, que sabem que és estiu però jo segueixo sent fredolica i és clar, els primers nens feliços però a la vegada assassins en potència, els que vénen plens d'energia després de l'esmorzar a la platja, em confonen amb una medusa gegant i lletja i em tiren pedres. Jo ja he oblidat com parlar perquè els records que no vull mantenir van utilitzar el meu lòbul central com a escut humà davant l'atac del sol de Poblenou. Aquí és on resideix la capacitat del llenguatge, i així m'he quedat:desgraciadeta i muda.
“A aquells nens i sobretot als seus pares, els posava jo a veure vídeos de lapidacions de dones iranianes en bucle”. Ho penso però no ho dic perquè les meves mans ja no són mans, comencen a fer olor de sal i veig de reüll que estan canviant cap a un color blavós. “Ho tuitejaria, em cap de sobres en 140 caràcters, ¿què? ¿què estic dient? ¿què és tuitejar? ¿què era allò que jo feia tant..?”. Ara aquests records insistents van enredant en el meu lòbul occipital i no veig, no sento, no sé, no sé qui sóc. Ells manen.
Fills d'una hiena
Arriba una altra nit, i un altre dia. Ningú em veu. I jo no veig. Sento la calor, després el fred. I de nou cremo, per congelar-me hores després.No sóc pràcticament res, ¿un record d'algú, potser? Però sí sento, encara puc escoltar. Cada vegada un so més buit, estic més avall. ¿Respiro? No ho sé. Els meus pulmons, si és que segueixen aquí, no em m'envien senyals.
Per fi avui he sortit a la superfície, de matinada. Li he donat un bon ensurt a una parella de joves que s'abraçaven entre les onades, vestits i encara que el tòpic diria que borratxos, la veritat és que no ho estaven en absolut, si bé eren molt conscients del que estaven fent: m'hauria enrojolat al descobrir-los si encara tinguéssang calenta. He sabut que ell es deia Luis perquè la noia no es cansava de cridar el seu nom. Ella ha explicitat de sobres les seves ganes de no perdre'l o de no oblidar-lo anomenant-lo tantes vegades alt, tantes com els braços d'ell la deixaven respirar. Mullats han sortit de l'aigua, i una mica tremolosos dic jo al principi pel fred, però crec que les meves escames i ulls fluorescents han contribuït als seus espasmes.
“¿D'on sou?”- els he preguntat jo, perquè no parlaven català i mira, que m'ha estranyat. Em meravello a l'instant:”¡Mira, si puc tornar a parlar una altra vegada...!” i així que sortien espantats, ella s'ha girat i m'ha dit: “Del nord: ¡endevina-ho pel meu accent!”. Així mateix. M'ha semblat molt simpàtica. Al final resulta que era de prop d'Aïnsa, a Osca.
Amb aquest pensament he pres la direcció de la rambla del barri. Dos metres de figura blava, brillant en la nit i amb aspecte d'unAvatardeJames Cameron. Potser una mica més marí, una mica més rèptil. No ho sé. Freda, en definitiva. Si em veieu, digueu-me què us semblo, jo estic orgullosíssima de la pinta que tinc, perquè d'elegant n'estic molt.
Notícies relacionadesJo ja no recordo gaire. Només que una vegada vaig ser una humana que es va estirar al sol a liquar-se el cervell a poc a poc, a consciència.
