El debat sobre la interrupció de l'embaràs
La maternitat no pot ser imposada
La idea de la dona com a màquina, sense decisió pròpia i sota control social, segueix en la nostra política
La maternitat constitueix un fet que condiciona i determina la vida d'una dona. La situació idònia és arribar-hi voluntàriament, circumstància que és un benefici afegit per al nou ésser que neix, que és desitjat, esperat i estimat. Quan l'embaràs és una contrarietat, un greu obstacle, un drama fins i tot, forçar o obligar a ser mare es converteix en una pressió gravíssima d'incalculables conseqüències, per a ella i per a la seva descendència.
En la majoria de països avançats, aquesta situació es resol acceptant que el dret de la dona a configurar la seva vida té preferència a la protecció de la vida humana dependent, quan aquesta no té encara viabilitat. Així es va fer a Espanya fa tres anys amb l'última reforma legal.
Cada vegada debatem les mateixes coses i barregem conceptes de manera insistent. Es parla d'assassinats de no nascuts quan es decideix interrompre l'embaràs, i en canvi se'ls denomina preembrions si són congelats o manipulats en un tractament de fecundació artificial, on poden ser destruïts sense més càrrega dramàtica. Barregem drets, que només tenen les persones, amb altres béns jurídics que mereixen protecció, com la vida humana dependent. Els donem el mateix rang i establim preferències que només regeixen si s'han de ponderar drets de la dona davant l'embrió, preembrió o fetus i que poden canviar radicalment si s'han de valorar davant la «ciència». Per això aquestes qüestions es regulen de manera tan contradictòria en les normes relatives a l'avortament i aquelles que tenen a veure amb les noves tecnologies reproductives.
Es projecten imatges de fetus desenvolupats per provocar emocions, quan no estan compresos en la llei vigent, que només permet l'avortament per lliure decisió fins a la setmana 14. Es parla de fills, de nens, d'éssers humans en fases de l'embaràs que no poden tenir existència autònoma.
Però hi ha altres reflexions, a més del dret a configurar la pròpia vida, que ens porten a plantejar si és lícita la terrible pressió que suposa «obligar» a ser mare. Exigir que algú canviï la seva vida, d'una manera tan substancial i transcendent. Envair la seva intimitat, privacitat i fins i tot la seva pròpia trajectòria vital.
El Tribunal Constitucional, a la sentència de 35/1985, dictada a l'examinar la primera despenalització parcial de l'avortament, ja establia que la relació de la dona i el «nasciturus» és especial i ni tan sols l'home pot intervenir en la presa de decisió. Proclamava que el legislador està autoritzat per excloure en determinats supòsits la tutela penal de la vida humana dependent a través de la ponderació dels valors constitucionals que suposen la vida i la dignitat de la dona, si resultessin contraposats. Malgrat això, no es recorda que qui provoqui una interrupció de l'embaràs, llevat de les permeses per la llei, fins i tot amb consentiment, serà castigat amb pena de presó i la mateixa dona condemnada penalment per aquest fet.
Sembla que les menors no tenen drets personalíssims en aquests àmbits, i se situa en la frivolitat la possibilitat explícita de prendre decisions sense ser complementades pels seus progenitors. Ni la llei ni els usos socials fan que això suposi una festa per a elles. La capacitat de decidir, sense més requisits, suposa evitar situacions l'execució de les quals aniria per canals fora del control sanitari necessari.
Pocs actes poden afectar tan directament la persona i anar tan íntimament units a ella com les decisions sobre el propi cos i la pròpia vida. Tot i que en general el millor per a la noia serà valdre's del suport, consell i ajuda dels que detenen la seva potestat, és obvi que no recórrer a ells no pot transformar la conducta en delicte.
La idea de la dona com a màquina reproductora, sense decisió pròpia i sotmesa al control social, no desapareix del nostre escenari polític, de manera que novament hem d'abordar el debat tan antic i tan recurrent. Tres anys després que es reconegués el dret a la lliure maternitat, bufen vents de retrocés, de tornar al drama, a la clandestinitat, a la malaltia mental com a única coartada de llibertat.
Vivim temps en què el sentiment social no reclama penalitzar les dones que decideixen interrompre l'embaràs situant-les com a delinqüents. No es considera una conducta mereixedora d'un retret com aquest. Ara bé, si no s'acompanya de la possibilitat que l'avortament es faci en condicions sanitàries adequades, ja sigui penalitzant els facultatius, ja sigui impedint que es faci en centres sanitaris, retrocedim i obrim la porta a les intervencions insegures i insalubres. Tenim dones als escons, no són majoritàries, però podrien impulsar estratègies conjuntes per evitar retrocessos tan sagnants dels nostres drets.
