Les paradoxes del moviment independentista: quan ser més no és millor
Una estelada al Camp Nou durant el Concert per la Llibertat. /
D'uns anys ençà hem assistit --amb disgust uns, de grat uns altres, amb sorpresa tots-- a l'espectacular auge de l'independentisme i de la seva influència en lapolítica catalana. Un independentisme que, com qualsevol altra reivindicació política latent, va sobreviure durant molt de temps gràcies a l'obstinació d'un grup social relativament reduït els membres del qual, pel motiu que fos, tenien una vinculació gairebé vital amb la causa. Els, com se'ls comença a conèixer, 'independentistes de tota la vida'.
No obstant això, la influència de l'independentisme avui no podria entendre's només amb el seu concurs. Era necessari estendre la causa cap a altres grups que poguessin acceptar-la com a pròpia. En aquest sentit, els defensors de la independència han dut a terme un esforç titànic per fer partícips d'ella amplis i diversos sectors de la població. Incorporar temes com el dret a decidir o l'espoli fiscal ha aconseguit captar per a la causa a sectors que, fins a la data, no li havien estat especialment propicis. Vincular-se a lluites com l'aprofundiment democràtic o la resistència a les retallades els ha suposat noves simpaties. I passar per alt altres temes potencialment polèmics, com la llengua o el model d'estat, ha evitat generar rebuig i posar en perill la tan desitjada i anunciada nova majoria social.
Aquest creixement s'ha fonamentat, en part, en la vaguetat de la causa sobiranista. Al cap i a la fi, laindependència és un horitzó desconegut, un nou començament, en el qual cadascun ha pogut veure-hi l'oportunitat per fer realitat els seus propis anhels: des d'abaixar impostosaacabar amb la corrupció, passant perconstruir un estat més participatiu. Fins avui s'ha aconseguit integrar a tots aquests corrents i fer-los sentir còmodes en un procés prou ampli perquè tingui possibilitats d'èxit.
Pot ser que la independència no fos res de tot això però ha acabat sent-ho tot alhora, a l'enfocar-se amb l'habilitat suficient. Però no tot és de color de rosa, perquè l'expansió del sobiranisme té uns costos per als mateixossobiranistes que posen en risc l'èxit del procés si aquest es demora.
El creixement exponencial de la seva base social ha convertit el que era un moviment homogeni, cohesionat i amb uns símbols i anhels compartits en un grup molt més nombrós però heterogeni i amb uns objectius discutits. I el que és més important: en el qual els independentistes als quals hem convingut a anomenar de tota la vida han perdut el monopoli de la definició de la seva pròpia causa.
A mesura que avança el moviment i cal prendre més decisions, més probable és que algú, sigui independentista de sempre o de nou encuny, es desencanti amb la direcció que es pren. És cada vegada més complicat satisfer les expectatives de tothom simultàniament i mantenir un cert consens sobre les prioritats i les accions a dur a terme.
El risc, salta a la vista, és que l'heterogeneïtat sobrevinguda en un sobiranisme creixent i aparentment imparable acabi dividint-lo en faccions independents, fins i tot enfrontades.Les enquesteshan revelat, per exemple, que prendre partit per la millora del finançament autonòmic o la possibilitat d'una declaració d'independència unilateral divideix de manera molt clara els mateixos partidaris de la independència. A tall anecdòtic, no han estat pocs els independentistes convençuts que han manifestat el seuestupor i vergonya amb el recent Concert per la Llibertato amb la futura cadena humana del pròxim 11 de setembre.
¿Fins quan seguirà funcionant l'exigència de fidelitat cega al procés? Si el debat s'eternitza es corre el risc que els menys convençuts facin un pas enrere quan s'adonin que l'independentisme ja no els serveix per aconseguir els seus propis interessos. Al cap i a la fi, els que han vist en aquest un vehicle per lluitar pels seus objectius poden descavalcar-se si es trenca el vincle entre una cosa i una altra. I mantenir simultàniament totes les aliances exigeix una habilitat per al malabarisme que no sembla que sigui sostenible a llarg termini.
Això sempre que el govern central no segueixi oferint una vàlvula d'escapament a aquesta pressió subjacent en el si del sobiranisme. Els impulsos recentralitzadors i una col·lecció gens menyspreable d'errors tàctics 'de Madrid' sónel cap de turc perfecte perquè tots els sobiranistes apuntin en la mateixa direccióen lloc de dedicar una mica de temps a analitzar les seves pròpies contradiccions internes. Si l'independentisme arriba a bon port, mai podrà estar-li prou agraït.
Postpublicat alblog del Cercle Gerrymandering
