Les manifestacions al carrer
L'ADN del malestar global
La corrupció i la desigualtat social alimenten les protestes als països àrabs i occidentals
Els motius immediats solen ser diferents, però les causes profundes de la rebel·lió són força anàlogues. Em refereixo a les tumultuoses marxes d'indignats que recorren diferents països, saltant dels uns als altres sense lògica aparent. Ara li toca al Brasil. Ningú podia sospitar fa dos mesos que centenars de milers de brasilers sortirien al carrer en plena celebració de la Copa Federacions amb crits i pancartes com aquesta:Millor un bon hospital que un gol de la selecció. Al país on el futbol és una religió, en altres temps, aquest eslògan seria considerat una blasfèmia.
EL MOTIU que va fer sortir els primers manifestants al carrer es va considerar un tema menor, els ajuntaments de São Paulo i Rio de Janeiro van apujar el transport públic 20 cèntims de real (0,7 euros). Les xarxes socials es van encendre i van desgranar les raons de la indignació popular, apuntant a la corrupció dels polítics i banquers, i al capitalisme especulatiu; reclamaven millores en l'ensenyament públic, la sanitat pública i transport públic. I van fer èmfasi en les desigualtats, ja que la distància entre rics i pobres creixia de manera alarmant. Futbolistes comNeymarvan donar suport als manifestants sostenint que els sobraven raons. Els alcaldes van suspendre la pujada, però les manifestacions van seguir. Així doncs, les causes eren altres.
A Turquia estan vives les brases de la indignació. El motiu també va ser considerat menor, la construcció d'un centre comercial i una mesquita al parc Gezi d'Istanbul. Van convocar manifestacions contra el projecte i els manifestants van omplir a vessar la històrica plaça de Taksim. D'Istanbul, la rebel·lió va saltar a moltes altres ciutats, demanant al presidentErdoganque dimitís. Aquest últim intenta introduir l'islam en la vida quotidiana per articular una societat islàmica, prohibint beure alcohol, fomentant l'ús del vel i afavorint l'educació en els centres religiosos. La majoria dels turcs són musulmans, però viuen amb els costums d'una societat laica.
Les xarxes socials van entrar en joc i els efectes van ser devastadors per al Govern. S'entén, tenint en compte que 35 milions de turcs estan connectats a internet. Argumentaven que la construcció del centre comercial al parc Gezi obeïa als interessos especulatius dels amics del president, i van seguir posant en relleu les desigualtats provocades pel creixement econòmic. La repressió va ser brutal i sagnant. Els manifestants eren joves entre els 17 i els 35 anys i tenien la simpatia de la meitat de la població.
Les primaveres àrabs van començar amb un incident tràgic, però també considerat menor. Parlem de règims autocràtics i en això hi ha una diferència substantiva amb Turquia, el Brasil, Espanya, els EUA i els altres països europeus amb places que es van omplir d'indignats. Però hi ha una certa analogia. La primavera va esclatar a Tunísia quan el joveMohammad Buazizi es va calar foc després que uns policies li bolquessin el carro de venedor de fruites. Verdaderes multituds van sortir al carrer i els joves es van llançar sobre internet per clamar per la llibertat i contra un futur sense esperança, contra la corrupció i l'acumulació de riqueses per part de la família del president i els seus sequaços, mentre que el poble sobrevivia en la misèria. L'Exèrcit es va negar a disparar contra el poble iBen Ali va haver de fugir cap a l'Aràbia Saudita. Des de Tunísia, la rebel·lió va saltar a altres països pels mateixos motius amb desigual fortuna, la guerra de Síria va començar perquè l'Exèrcit va acceptar disparar contra el seu poble. Al final els islamistes van arribar al poder a Egipte, Tunísia i Líbia quan ens pensàvem que era una revolució laica.
EXISTEIX UN ADN anàleg entre els manifestants de totes les geografies, són majoritàriament joves que s'indignen davant l'insuportable espectacle de la corrupció, en un món on la fossa entre rics i pobres creix cada dia més. Vivim en un sistema de sobreacumulació, on la riquesa es concentra cada vegada en menys mans com a conseqüència del model de capitalisme financer ultraliberal. En aquesta deriva pot arribar un moment en què es produeixi l'asfíxia del sistema, ja que els especuladors tindran menys beneficis i els governs menys diners, cosa que provocarà un deteriorament més gran dels serveis públics convertint la sanitat i l'educació en béns de comerç per a qui els pugui pagar. ¿La pressió dels indignats pot donar pas a una societat de lliure comerç, però sense paradisos fiscals i sense especuladors? He llegit que el capitalisme financer sense especulació és com un Ferrari sense gasolina. La fossa entre rics i pobres, la corrupció dels poderosos, la falta de futur per als joves en el món d'internet són la gasolina per a l'utilitari dels indignats. Periodista.
