De la negociació a la imposició

En les últimes setmanes, una qüestió de caràcter tecnicojurídic com és la ultraactivitat dels convenis col·lectius s'ha convertit en element de discussió quotidiana entre membres de les diferents associacions empresarials i representants sindicals.

La norma i, més concretament, la decisió de no mantenir el principi de vigència prorrogada dels convenis col·lectius estava pensada per traslladar la màxima pressió als representants dels treballadors i enfortir encara més si això és possible la posició patronal en la negociació dels convenis. D'aquesta manera, es pretén que les empreses puguin obtenir una reducció de costos pel mer fet d'enrocar-se en les seves postures i no arribar a un acord.

Per una altra part, resulta intolerable que alguns d'aquells a qui correspon la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores hagin estat els primers propagadors del discurs de la por, augurant un horitzó en què l'Estatut dels Treballadors i el salari mínim interprofessional passarien a ser el nou marc regulador sense cap més alternativa que l'acceptació de nous convenis en pitjors condicions. No pot ser aquest el posicionament dels que han de defensar els interessos de classe. Contràriament, seria més rigorós i adequat interpretar jurídicament que les persones que disfrutaven d'un conveni incorporin el seu contingut amb força vinculant als seus contractes individuals: és el que es denomina la contractualització del conveni.

Més enllà de la qüestió de la pèrdua d'ultraactivitat de les normes pactades, l'última contrareforma laboral dissenya un futur de les relacions laborals col·lectives que o bé és respost per un verdader sindicalisme de confrontació o es convertirà en un procés salvatge de progressiva pauperització social.

La regulació de la negociació col·lectiva inclosa a l'Estatut dels Treballadors del 1980 -fase final de la transició- va sostreure la centralitat del procés de negociació de l'àmbit de l'empresa i la va situar en el marc més general del sector, sense pretendre generar superiors drets ni reforçar visions de classe. L'objecte era fer desaparèixer el que en aquell moment era una realitat de fortalesa laboral en l'àmbit d'empresa i que responia a dinàmiques de participació de la classe treballadora mitjançant assemblees, emfatitzant una altra realitat on el protagonisme es trasllada a una representació sindical separada del dia a dia dels centres de treball. El 2013, en una inversió del trànsit previ, es pretén desplaçar la negociació a l'empresa, on ja no existeixen de manera generalitzada dinàmiques de participació assembleària, sinó que la negociació resulta totalment desigual en detriment dels interessos de la part social.

La realitat anterior no pot entendre's sense la preferència aplicativa del conveni col·lectiu d'empresa sobre el conveni de sector, l'efecte del qual serà un desinterès clar i progressiu per la negociació en l'àmbit sectorial, dificultant en l'actual moment una possible expressió de classe de la part social i la consecució de garanties d'uns mínims acceptables en els diferents sectors. En definitiva, debilitar els sindicats com a organitzacions fortes i representatives a l'hora de negociar i potenciar l'habitual xantatge del cos a cos negociador en l'àmbit d'empresa. En una realitat de crisi, es donarà un efecte dòmino en el qual la firma per part d'una mercantil d'un conveni d'empresa que empitjori les condicions contemplades en el conveni d'àmbit superior «obligarà» les societats competidores a degradar al seu torn les seves pròpies condicions laborals, circumstància que únicament serà evitable per un sindicalisme combatiu. Si això, per si mateix, no fos prou preocupant per a la societat del futur, altres novetats com la possibilitat d'inaplicació del conveni col·lectiu incorporades per la llei 3/2012 agreugen encara més la realitat i, de facto, fan desaparèixer la negociació col·lectiva com a tal. Ara, la part patronal també trobarà la possibilitat i les facilitats que es requereixin per no aplicar allò que s'ha pactat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

FINALMENT, el potencial laude obligatori per falta d'acord en les normes pactades ens situa davant un model de negociació col·lectiva més pròxim al que es desenvolupava en la dictadura franquista que al posterior desenvolupament de la matèria durant els últims 33 anys. És indubtable que hi ha qui pretén transformar el diàleg social en monòleg empresarial i l'acord entre parts, en la decisió d'un tercer que mai pot ser neutre.

En definitiva, el trànsit forçat des de la negociació col·lectiva a la imposició de condicions individuals resulta la màxima expressió del trencament del gran contracte social.