És difícil recompondre els fets que van tenir lloc la setmana passada a l'Audiència Nacional. És difícil si és que encara ens esforcem per pensar mitjançant una lògica democràtica. Una lògica democràtica que s'està descomponent lentament davant els nostres ulls, si és que alguna vegada ha estat composta.
Es tractava del judici contra Eduardo Vigo, Roberto Rodríguez, Antom Santos i María Osorio. Són quatre independentistes gallecs acusats d'integració en organització terrorista. Igual que enel cas de Carlos Calvo, el fins ara indemostrable grup armat en qüestió ésResistencia Galega, una organització sense estructura operativa coneguda i que tampoc ha reivindicat cap dels sabotatges materials que se li atribueixen.
La primera sessió del judici va ser una escenificació monstruosa de les deformacions legals que caracteritzen l'ofensiva empresa contra els mitjans polititzats aGalícia per l'Audiència Nacional. La defensa havia convocat els professors Carlos Taibo i Bernardo Maiz per contrastar la versió dels pèrits policials. Els professors van criticar els girs, imprecisions i inferències no provats --la infameteoria de l'entorn-- dels informes de l'acusació. N'hi va haver prou que Maiz afirmés que el Ministeri Fiscal desconeixia la realitat social de Galícia --on difícilment es podrà demostrar una alarma social davant les activitats d'un suposat grup armat-- perquè fosexpulsat de la sala juntament amb Taibo. El jutgeAlfonso Guevara va considerar que s'havia faltat al respecte al tribunal i amb un “¡Fora de la sala! ¿O és que no parlo castellà correctament?”, es va desfer dels pèrits de la defensa.
El magistrat va comptar amb altres ocasions per demostrar el seu tarannà. En unaronda d'intervencionsdels portaveus parlamentaris gallecs --on ningú va gosar afirmar l'existència d'un grup terrorista-- va respondre a Xose Manuel Beiras amb un “¡Vostè calli!” quan aquest va preguntar si podia “declarar alguna cosa”.
I és que al magistrat Guevara li agrada silenciar en imperatiu. Al capdavall és el mateix jutge que fa uns mesoses dirigia aixía un acusat: “¡Vostè calli! Perquè si jo sóc el meu escorta, ahir... el cop de culata que s'emporta per l'escàndol que estava armant allà... avui tindria el cap ¡embenat! Però és clar, com aquí ens l'agafem amb paper de fumar abans de tocar a ningú. Vaja, si ahir hagués portat arma, ¡doncs un cop de culata!”.
Notícies relacionadesSobta el silenci que pesa sobre el cas dels presos polítics gallecs. Un pensaria que un abús dedrets i garanties judicials semblant és un problema de tots i cada un de nosaltres. O potser és que vivim en un lloc on fa massa temps que es fa callar en imperatiu. O a cops de culata.
