Artur Mas, en una sessió de control al Parlament. /
El professor de la Universitat de Granada, Antonio Robles,afirmaque “per garantir la legitimitat dels sistemes democràtics és de crucial importància que la ciutadania tingui confiança en les institucions i en les persones que les representen”. Si posem aquesta asseveració al costat delsbaròmetresi elsresultats electoralsque posen sobre la taula l'allunyament constant que hi ha entre representants i representats, podríem arribar a pensar que, o bé el sistema actual no és legítim o perd l'essència democràtica per a la qual tant s'ha treballat per investir-lo.
Potser és qui ocupen llocs de representació han arribat a un punt on confonen i barregen els conceptes d'ètica pública i ètica privada, és a dir, ja no saben distingir entre el bé comú i el particular, i l'únic que aconsegueixen, així, és la dissolució de l'anomenat estat del benestar.
A 'Aprende liderazgo político' (Paidós, Barcelona, 2005), Jordi López i Isaura Leal diuen que “els ciutadans fan líders els que saben transmetre'ls confiança davant les inseguretats de les transformacions del present”. Davant un futur cada vegada més incert, fruit sobretot de la situació econòmica general i actual, i amb la desconfiança que generen sobre la ciutadania els constants casos de corrupció política, podríem afegir al desmantellament de l'estat del benestar una llastimosa falta de lideratge polític. En aquest sentit, Àngel Pes, ho té clar a 'Necesitamos governantes' (Mina, Barcelona, 2007): "Catalunya [i jo hi afegiria, Espanya] necessita governants, és a dir, dirigents que tinguin a la ment el conjunt de la societat catalana [espanyola], amb l'ambició de convertir les dificultats del moment en oportunitats per progressar".
Lourdes Martín posa de manifest a 'Marketing político' (Paidós PC, Barcelona, 2002) que “presentar les idees pròpies sense tenir en compte als receptors del missatge [...] rarament significa persuadir”. En el cas actual, m'atreveixo a afirmar que als polítics espanyols tant els fa si ens convencen o no, perquè la pèrdua crònica de visió panoràmica que pateixen, els impedeix pensar en tots nosaltres.
¿Què fem, doncs? ¿Seure a esperar que la situació canviï sola? ¿Donar-ho tot per perdut? Potser, d'una vegada per sempre, hem d'aixecar la veu i oblidar allò de mal de molts, consol de tontos.
