Nivells de nacionalisme
La presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, en una roda de premsa al Parlament, el 27 de juny.
La direcció del PP de Catalunya ha reiterat la seva proposta d'unsistema de finançament diferenciat per a la seva comunitat i així ho ha manifestat al ministre d'Hisenda. Aquesta insistència dels populars catalans a sol·licitar un tractament diferent en l'àmbit pressupostari del de les restantsautonomies de règim comú col·lisiona amb la vigent LOFCA, però, sobretot, denota un fenomen patològic que defineix la política en aquell territori: l'absoluta hegemonia ideològica delnacionalisme.
En efecte, el que caracteritza l'arc parlamentari català és la inexistència d'una alternativa a l'independentismei la presència, en canvi, de nacionalismes de diferent grau, des del separatisme virulent d'Esquerra a l'"autonomisme diferencial" del PP, passant pel sobiranisme anticonstitucional de CiU, la reclamació d'autodeterminació d'ICV o la confusa combinació de dret a decidir ambfederalisme asimètric del PSC.
En qualsevol cas, tots assumeixen la tesi central nacionalista, a saber, la identitat és un valor essencial que ha de ser reconegut mitjançant el gaudi de privilegis. El procés gradual, constant i implacable pel qual a Catalunya el paradigma identitari ha arribat a ser dominant demostra que les doctrines totalitàries no s'imposen a la llarga només per la seva agressivitat i pertinàcia, sinó per la debilitat conceptual i l'acomplexament social de les altres opcions.
En aquest panorama desolador, només brilla a la cambra del parc de la Ciutadella una excepció,Ciutadans, que, lluny d'entrar en el consens tremolós amb el pensament únic nacionalista, planteja un enfocament intel·lectual, moral i polític radicalment enfrontat al tribalisme regnant a partir de premisses il·lustrades, liberals i racionals. Per això, m'atreveixo a predir que lesenquestes que li assignen un notable creixement en el futur immediat es quedaran curtes i que molt probablement aquest projecte, hereu en aquest àmbit del PP dels anys 1990-1995, serà la tercera força al Principat en les pròximes eleccions autonòmiques.
I és que, al final, el camí més segur per combatre les tiranies és el de la coherència, el coratge i la claredat, mentre que els tripijocs pusil·lànimes o els mimetismes oportunistes únicament aconsegueixen el menyspreu dels enemics i el buidatge de les pròpies files.
