¿Li va bé a l'esquerra el rotllo passiu?

L'esquerra política va punxar ahir, i de quina manera. Cosa que no vol dir que no pugui reaccionar avui i que se'ns esborri la cara d'estupefacció d'uns quants. Tots fallem a vegades: el carrer, les institucions, els pares, els amants, els vianants, i 'algún que otro cura despistao', que deia Mecano. No cal que ens esquincem les vestidures, tampoc. Però no callaré l'immens cabreig que em té posseït el cervell des de fa unes hores.

"Som i serem al carrer". Tantes vegades ho he sentit en els representants de les sigles que més s'assemblen al món en què una servidora creu, i tantes vegades he vist que no mentien, que la timidesa, l'excessiva prudència i la contenció d'ahir em van deixar k.o.

No em referiré aElena Valenciano, que poca cosa podia fer ahir la dona quan fa quinze dies elPSOEafirmava que s'havia de donar imatge d'unitat a Europa. "A veure amb quina carona surto jo avui a demanar-li a Rajoy que dimiteixi", devia pensar la vicesecretària general socialista mentre es feia el seu sempitern pentinat de metxes davant el mirall. Va demanar queRajoy comparegui urgentment i, si no es pot explicar, que se'n vagi.Un sí però no que va virar cap a un sí una mica més ferm quan alguns altres líders del seu partit van anar més lluny aTwitter, i elstitularsde la mateixa compareixença van ser convenientment "radicalitzats" aproximadament abans de dinar en les edicions online dels diaris, que són la droga de molts de nosaltres.

Curiós equilibri el de lasocialdemocràcia espanyola ahir. I qui diu equilibri, diu tros de jardí del qual no veuen ni la llum al final del túnel. Crec que des de fa unes setmanes els punxem i no sagnen delpànic que tenen que passi una altra cosa (ai la Troica, ai Catalunya, ai Griñán, ai... ) que els faci posicionar-se. I mira que n'estan passant, de coses. A vegades em vénen ganes de portar-los un caldet.

Parlaré de les veus dels partits d'esquerra que van reaccionar ahir. En el congrés,Cayo Larava afirmar que ja no som davant un frau electoral, sinó davant una suposada corrupció il·legal generalitzada del partit. Amb la primera cosa,IUfa mesos que sol·licita ladimissió del Govern i laconvocatòria d'eleccions. I ahir, davant les revelacions d''El Mundo' de sospites de recepció desous extraoficials ('ergo' il·legals) de l'actual president... va tornar a demanar-ne la dimissió. Des d'una sala de les Corts i mirant seriós, greu, amb intenció contundent, a la càmera que retransmetia. I després va marxar.

A Catalunya va ser Joan Herreraqui va valorar l'actualitat política, quan no estava previst que fos ell, però la gravetat de les publicacions hi va obligar. Va relacionar d'una forma lògica en el context del Parlament lacorrupcióencara presumpta del PP amb la gairebé condemnada deCiUi que tot i així semblasense conseqüències. "No podem encarar això com si fos un moviment més de l'actualitat", va dir. Però això va ser exactament el que va fer, igual que el seu homòleg Lara a Madrid: va demanar la dimissió de Rajoy i convocatòria d'eleccions. Com tantes altres vegades.

Puc entendre la prudència de qui ha de mesurar les seves capacitats de rèplica i acció. El fracàs al febrer dels ecosocialistes al promoure unamoció de censuraen el Parlament espanyol, que no es van prendre seriosament ni tan sols els seus companys de grup, fa pensar. I fa indignar-se molt. Confesso que aquest va ser un moment en què vaig dubtar seriosament de l'honestedat de la política de partits. ¡Quinaoportunitat perduda per a la moció i per baixar jo d'aquest autobús i cridar a tot pulmó això que es porta tant últimament de 'tots són iguals'! (¿Però com és que les platges no estan plenes de samarretes amb l'eslògan? Antipolítics, ¡quina poca visió de negoci teniu!)

També comprenc un Lara que no es pot prendre com si estigués gravada en pedra l'exclusiva dePedro J. Ramírez. "Jo només he complert el meu deure de ciutadà al fer-ho públic". L'editor més conspiranoic en aquesta banda del Mississipí va llançar la proclama diverses vegades a tot aquell que li va demanar, mentre a nosaltres se'ns tallava la respiració escoltant la seva també presumpta absència d'intencionalitat al publicar-ho. Però això dóna per a una altra conversa monotemàtica 'y ya tal', com va dir aquell.

No puc estar més d'acord amb l'afirmació que la política no es fa a cop de 'hashtag', i el poni que mai va existir en els comptes del PP publicats de forma anònima és un exemple clar que val més deixar estar el teclat (de xarxes, notes de premsa, articles, columnes d'opinió, entradetes d'informatius) i pensar. Pensar molt abans d'actuar.

I tot i així, m'he quedat molt insatisfeta. Això de lapolítica passiva no lliga amb el moment. Em refereixo a aquella política que vaa rebuf del bipartidisme, que en lloc de proposar només reacciona al que fan els altres, que balla al so del que ells manen, saltant a la pista central al so dels platets.

Si hi ha un moment que s'ha de complir amb la societat, ésara. És des d'ahir que els Parlaments han de ser lapalanca del ciutadàper moure l'eix. Un diputat del grup Esquerra Plural em deia fa unes hores que no hem d'esperar miracles, que a Rajoy o el fan fora els seus o el fa fora el carrer. Aquest polític es mereix tot el meu respecte, però no puc estar més en desacord amb aquesta afirmació que, com ell mateix m'ha aclarit després, mereix molts matisos i no són de l'extensió de 140 caràcters.

Una vegada més, la ineficiència de les xarxes socials per a algunes urgències. No obstant, i sent maquiavèl·lica, responc a l'afirmació inicial: pensem en Egipte. El poble va portar al poder un dirigent que els va oblidar automàticament i que, abandonat per la resta de l'arc parlamentari, ha hagut de deixar que passin els tancs a intentar desfer el desastre, amb un futur ben incert. Això d'Egipte és l'aberració màxima de la democràcia, ladissociació del poble i els polítics que el representen portada a conseqüències dramàtiques. I la sortida en aquest cas en concret és molt perillosa, té poc a veure amb una societat civilitzada, i no augura res de bo.

Entenc que hi hagi mil i una circumstàncies geopolítiques, històriques i culturals que invalidin la comparativa. Era només un exemple de l'estupor que em produeixen algunesrelacions deformesentre ciutadania i Parlaments.

Tornem al nostre tema: ahir mateix hi va haver45 convocatòriesen diverses ciutats, de forma improvisada, persol·licitar la dimissió del Govern i la convocatòria d'eleccions. Era el mateix que l'esquerra havia demanat, ho havíem vist tots al Telediario.Cap va ser especialment nombrosa, i en cap hi vam veure representants de la política parlamentària. Si van creure que amb els seus discursos davant els micròfons havien complert, es van equivocar.

Imagineu-vos per un moment que hi haguessin estat, que des de les seves plataformes (els seus partits, en fi) haguessin donat suport a aquestesmobilitzacions. No ahir. Avui també. Demà. Demà passat. Cada dia, des d'ahir fins que s'aconsegueixin coses. Per començar, suport massiu a les mobilitzacions, repercussió mediàtica immediata, nacional i internacional. Repeteixo: no ahir. Avui també. Demà. Demà passat. Els que parlen en el ple, al carrer. Cada dia.

Imagineu-vos un altre moment en que els partits d'esquerra i els seus representants, encara minoritaris però amb molt bones perspectives, decideixen que des d'ahir hi haun únic punt com a ordre del dia. Que sense desatendre els altres temes --perquè és la seva responsabilitat també i es pot fer, ells saben com--, dediquen cada minut dels seus temps parlamentaris davant els micròfons ademanar el canvi de govern. Ells sí que poden acordar una moció de censura que, encara que no prosperi, canviï mentalitats, com per exemple Felipe González amb Adolfo Suárez el 1980 --aquí explico de quina manera.

També poden demanar insistentment unamoció de confiança i que Rajoy tingui l'obligació de defensar-se davant tots, o bloquejar votacions per tornar a forçar el discurs, abandonar l'hemicicle per visibilitzar lafalta de credibilitat d'un Govern sobre el qual sobrevola la sospita d'estafa generalitzada... Ni tan sols fa falta eliminar l'adjectiu 'presumpte' per portar a terme aquestes accions. I alhora ser al carrer. No ahir. Avui també. I demà. I demà passat. Cada dia.

Si ara no és el moment, ja no ho serà mai. La gravetat mana. També és ara quan la ciutadania que reclama el manteniment de l'Estat del benestar ha de reconèixer els seus al Congrés i ser darrere, davant i enmig recolzant, dialogant i no assimilant-los als que els són aliens, als que pretenem fer fora. I no ahir perquè un diputat 'tuitstar' llanci una frase lapidària aquí o allà. També avui, demà, i demà passat, cada dia.

El que vaig veureahir no em va agradar gens i em va fer tremolar. Com una verge de Delfos, vaig visualitzar un futur inútil en què el carrer intentava el que tot sol no podia aconseguir i l'esquerra política no feia el que havia de fer, atrapada en la teranyina institucional que deia controlar i temorosa de resultar tan radical que no pogués superar el seu sostre de vot en unes eleccions que no acabaven d'arribar.

Si finalment és cert que ens va bé el rotllo passiu tal com estan les coses, com en la pel·lícula d'Amenábar serem tots morts, i llavors serà veritat que els nostres polítics, els que començàvem a sentir propis per fi, també seran 'Los otros'.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Elblog de Merche Negro

@pintiparada