El món vist a través dels ulls de qui el vol canviar
Sempre he volgut arribar lluny. De petita, somies amb el reconeixement mundial, poder fer alguna cosa que no se li ha ocorregut a ningú abans, sigui quin sigui l'àmbit dels teus interessos i ambicions. Per descomptat no ho he aconseguit. Sempre he estat bastant mandrosa. Des del moment en què algú em va dir la quantitat d'esforç i de dedicació que els “nens geni” inverteixen a aconseguir les seves creacions, se'm van passar les ganes de triomfar. Al capdavall, el que inventa alguna cosa brillant, després ho comparteix amb tota la humanitat, ¿no? Vaig preferir esperar. Potser, si a Espanya s'haguessin estilat més les fires de ciències i els projectes de final de curs en condicions, avui seria una persona diferent. Si bé no un geni, potser algú amb més afany de superació.
Els que sí que en saben d'això de les fires de ciències, com de tantes altres coses, són els americans. Les vèiem a les seves pel·lícules i ara ens arriben a través d'internet. Més concretament promogudes perGoogle (¿què no tindrà Google darrere?, em pregunto jo), per exemple, que des del 2011 organitza anualment laGoogle Science Fair. Ja ho havia sentit en algun lloc, i em va semblar bastant “natural” que Google fes alguna cosa així, encara que crec que mai vaig arribar a interessar-me per saber quins eren alguns dels projectes presentats.
Avui ha arribat a les meves mans (ja hauria de dir “la meva pantalla”) l'invent d'Ann Makosinski, una noia de 15 anysAnn Makosinskique ha creat una llanterna que només usa com a font d'alimentació la calor de la palma de la mà.En un vídeo de només dos minuts, ens explica el principi bàsic i el raonament que la va portar a tenir la seva idea: sabent que el cos humà emet calor i que existeixen al món coses anomenades “cèl·lules Peltier” que donen lloc a l'efectePeltier-Seebeck (mitjançant el qual la transferència de calor entre dues superfícies a diferent temperatura genera un corrent elèctric), va pensar a usar la mà que subjecta la llanterna com a font d'energia.
Al·lucinant. No puc ni imaginar quin nivell d'atenció ha de prestar un al llarg dels seus escassos 15 anys de vida per arribar a treure aquesta conclusió i dominar els principis que la sustenten (i que jo a penes entenc més enllà de la simplificada versió que he exposat). No crec que Ann sigui superdotada ni sigui un geni, necessàriament. Però sí que crec que és genial. Havent vist alguns dels altres finalistes mundials del concurs, no tinc cap dubte que la seva és la més genial de les idees. ¿Per què? És senzilla. Això és el que tenen en comú totes les grans idees: agafa un problema comú, un principi difícil, i treu una solució indiscutible.
Per això, visca les fires científiques i visca internet, que ens les acosta i fan que les més mandroses puguem seguir somiant a canviar el món.
