Benjamin Button i el mercat laboral

Tinc un amic que al complir 60 anys va decidir que a partir de llavors es dedicaria a «desfer» anys. Cada any seria un any més jove. Arran de l'estrena de la pel·lículaEl curiós cas de Benjamin Button,li vam començar a dir afectuosament com al protagonista de la història, un personatge que neix amb l'aparença i condicions físiques d'una persona de 86 anys i que a mesura que es va fent gran es va rejovenint.

El meu amic és una d'aquelles persones a qui agrada aquest joc de fer que les agulles del rellotge girin en sentit contrari, però com a manera d'expressar el seu esperit jove i actiu. Avui em pregunto si en el cas que la decisió de restar anys fos real i tingués efecte sobre la situació laboral, ¿seria una decisió encertada, sobretot per a aquells que, com el meu amic, estarien avui al voltant dels 50 anys?

Si mirEm l'evolució recent del mercat de treball, la resposta és no. Segons l'enquesta de població activa (EPA), mentre que a Espanya el 2007 la taxa d'atur dels més grans de 50 anys estava en el 6%, el 2012 rondava el 19% i el nombre de parats havia crescut un 25% respecte al 2011. A més a més, avui s'enfronten a un augment de l'edat de jubilació i a una probabilitat d'abandonar la desocupació molt baixa.

Un pot pensar que això només són estadístiques, però darrere seu hi ha persones i, en última instància, el que importa no són les xifres agregades, sinó el que passa amb cada un dels ciutadans. I en aquest sentit, a ningú se li escapa que entre els col·lectius més afectats per l'actual situació del mercat de treball hi ha els més grans de 50 anys i els més joves, i ho estan no només en el present sinó també de cara al futur.

Els aturats de més de 50 anys s'enfronten a unes expectatives d'ocupació baixes, tant per les condicions actuals del mercat de treball, com pel seu perfil poc atractiu donada la seva edat. Per la seva part, als aturats més joves també els afecta la situació econòmica, només cal veure els fluxos migratoris de personal qualificat a l'estranger, però també ho fa l'estigma futur de la falta d'experiència de cara al moment en què es recuperi l'activitat i l'ocupació. Els més joves s'enfronten en l'actualitat a una taxa d'atur superior al 50%, mentre que el 2006 no arribava al 20%.

Es fa necessari dissenyar polítiques pensant no únicament en les estadístiques agregades, sinó en les persones que hi ha darrere seu, a la vegada que els nostres polítics han de recuperar en el seu vocabulari un verb la conjugació del qual semblen haver oblidat: el verb explicar. Per guanyar-se la confiança del ciutadà s'han d'explicar de manera didàctica les decisions que es prenen, i sobretot la forma en què contribueixen a la millora de l'economia i, en últim terme, del benestar. No n'hi ha prou amb aquella cantarella que, d'una manera o d'una altra, sempre diu: «És la millor decisió que es podia prendre». No és suficient ni convincent.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Per una altra part, s'ha de procurar contribuir a la millora de la productivitat fent més amb els recursos que tenim, no fent el mateix amb menys recursos. En particular, les empreses i els seus responsables de recursos humans tenen un paper que han de desenvolupar a l'hora de ser més eficients, millorar la productivitat i atendre la situació de les persones que hi ha darrere de les xifres. El valor afegit que la gestió de recursos humans suposa per a la societat requereix no quedar-se en la mera aplicació de pautes d'actuació estandarditzades, que no són necessàriament aplicables a cada cas concret. Serveixen d'exemple els processos d'ajust en l'ocupació, via jubilació anticipada o acomiadament, estretament lligats a l'edat. Això és el més fàcil, però també és menys eficient per a l'empresa i per al conjunt de l'economia i menys equitatiu des del punt de vista social. El tracte individualitzat dels casos exigeix valorar allò que va més enllà del que fa referència a característiques dels individus (l'edat).

Per sort, l'efecte Benjamin Button no és real. El meu amic segueix tenint l'edat que realment té i en l'apartat laboral és un professional autònom al peu del canó en la seva empresa familiar. La veritat és que avui no només ho tindrien malament aquells que traient-se anys ara estiguessin en el grup de més grans de 50, sinó que també ho tindria malament el Benjamin Button de la pel·lícula, que al complir 61 anys tindria una edat física d'uns 25 i seria víctima no només de la mala situació del mercat de treball per als grans sinó també per als joves. Per raons diferents són dos col·lectius que mereixen una atenció especial a l'hora de dissenyar polítiques laborals, a la vegada que no es pot acceptar i prou que la seva edat, i no la seva capacitat, condicioni i afecti el seu benestar present i futur.