Pals a la roda

Per paradoxal que soni, el ciclisme viu --esportivament parlant-- un dels millors moments possibles. Segons els que el coneixen per dins, la seva professionalització i la incorporació detecnologia han revolucionat el ciclisme en qüestió d'anys. El preu a pagar, no obstant, ha estat molt alt i pel camí, l'esport s'ha empobrit. La crisi econòmica s'ha carregat gran part dels patrocinis i carreres --organitzades, majoritàriament, amb ajudes públiques-- i està dificultant enormement la supervivència de clubs i agrupacionsciclistes.

Els problemes, a més, també són endèmics, i a l'econòmica s'hi ha de sumar la crisi de valors per la qual passa l'esport. “Elciclisme tradicional ja no està de moda. Ara no som el més convenient per a moltes marques i empreses, que aposten per noves modalitats com BTT o BMX perquè les veuen lliures de la sospita del dopatge”, m'apunta Nicolás Calmaestra, director delClub Ciclista Ca n'Anglada. Fa un parell d'anys, ells ja van renunciar a organitzar carreres per poder destinar tot el pressupost als seus equips. I no van ser els únics. Així que ara cada vegada han d'anar més lluny per poder competir, al mateix temps que el preu de les sortides no fa més que augmentar. “Els pares s'han convertit en els espònsors dels seus fills, sense ells no podríem competir”, es lamenta.

Fins i tot el ciclisme de primer nivell fa quatre o cinc anys que està en plena travessia pel desert. Excepte el Tour de França, el Giro i la Vuelta, la resta de carreres tenen greus problemes per resistir l'envestida. Aquí, només en els últims anys, hem vist desaparèixer la Setmana Catalana de Ciclisme, la Volta a Tarragona, la Volta a Lleida o el Cinturó de l'Empordà. “Malgrat tot, el ciclisme és l'esport més fort que conec: a pesar de les circumstàncies més adverses, ho segueix aguantant tot”, m'explica Rubén Peris, director de laVolta a Catalunya.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I si aguanta és, sens dubte, per l'esforç i la dedicació altruista de gent com Rubén i Nicolás. Sobreviu gràcies a l'associacionisme i la força arrelada dels clubs de base, que vetllen sense treva pel seu futur. “Hem de passar aquests anys com sigui --explica Peris-- i quan pari la tempesta ressuscitarem, tornarem a créixer”. El dubte, davant les escasses perspectives de fer carrera com a ciclista, és saber quants joves se sacrificaran per ser dels pocs a arribar al cim. O pitjor encara, imaginar-se fins quan pot aguantar el seu entorn invertint diners a fons perdut per un somni gairebé impossible.

Postpublicat al portal d'opinió50x7