No anem bé

En els dos últims mesos un cor d'àngels ens ha anunciat que el pitjor de la crisi ja ha quedat enrere. El Govern n'és el tenor, però s'hi han sumat les grans empreses i bona part dels mitjans de comunicació. Aquest economista observador està promocionant el seu llibre per tota la pell de toro i té oportunitat de conèixer molts lectors, empresaris i treballadors, que li pregunten si hi ha vida després de la crisi.

Tots els que m'ho pregunten estan desitjant que els digui que sortim de la crisi. Però quan els responc que encara fa falta prendre moltes mesures a Espanya i a Europa, la majoria són realistes i ho assumeixen amb resignació. Igual que amb el Govern anterior, crec que és benintencionat generar expectatives positives. Però em preocupa enormement que no estiguin basades en fonaments ferms i que tornin a generar descontentament i frustració en una societat que ha patit molt i que està desconcertada, espantada i molt farta.

És cert que hem vist una recuperació de les nostres exportacions al març i l'abril. També ho és que havien caigut significativament des de l'estiu passat, i el Govern ens va estar explicant una pel·lícula d'indis. Es queixa de no tenir credibilitat, però hauria de començar per no tractar els ciutadans com si fóssim tontos. Les dades d'exportacions de maig a Alemanya i França han caigut amb força, i al juny a la Xina també. Per tant, el comerç mundial perd empenta i les nostres exportacions també. No és una qüestió de competitivitat, és un problema de debilitat de demanda dels nostres clients.

Les dades més positives vénen del turisme. Des de l'estiu passat vam veure com disminuïa l'arribada de turistes estrangers i s'enfonsaven les pernoctacions en hotels dels domèstics. La Setmana Santa va sorprendre positivament i la tensió a Turquia i ara a Egipte anticipa que tindrem un altre estiu amb rècord. Gran notícia per a les zones costaneres i les Canàries, on es concentren les taxes més elevades de desocupació.

Però només amb turisme no ­podem créixer. El consum intern ­segueix molt feble. El senyal més clar és la venda de cotxes, que ni amb subvencions i pla PIVE remunta. Les vendes de vivendes han tornat a caure al maig, reflectint bé que els espanyols seguim sense veure amb confiança el futur. Les empreses, després de dos anys reduint la inversió, sembla que tenen ganes de començar, encara que amb por i molta pru­dència. Però la reforma elèctrica confirma que la llum al final del túnel era un altre tren que ve a atropellar-nos.

El sector elèctric invertia 3.000 milions d'euros a l'any i ha anunciat que amb aquesta reforma la inversió no és rendible, i la para en sec. Estem parlant de tres dècimes menys de creixement del PIB per al 2014, moltes empreses subcontractades tancades i milers de llocs de treball destruïts. A més, el Govern haurà d'apujar la tarifa elèctrica, cosa que acabarà reduint més la renda disponible de les famílies i, per tant, el consum.

Però el més preocupant és el crèdit. És igual on vagis d'Espanya, totes les empreses es queixen de la falta de crèdit, i les que n'aconsegueixen, dels seus elevats costos. Les causes són evidents. La crua realitat és que els bancs sumen molts mesos gairebé sense poder emetre bons als mercats internacionals. El seu negoci cau, els seus marges disminueixen, la seva morositat augmenta i les seves pèrdues també. Els seus nivells de capital estan en el límit legal i no generen a penes beneficis per poder sanejar. Per això no hi ha crèdit. Lamentablement, seguim en estat de negació absoluta i tant el Govern, com el Banc d'Espanya, com la troica parlen de la falta de demanda solvent i que el sector no necessita més capital.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El primer per resoldre un problema és reconèixer que tens un problema. El més preocupant és que estem malgastant un temps de què no disposem amb un 27% d'atur i cada mes milers de famílies perdent la seva prestació i entrant en el forat negre de la pobresa. S'ha d'anar a Europa amb un discurs realista i demanar un canvi radical de la política econòmica europea. Amb la milonga que anem bé, ¿per què haurien d'aprovar estímuls? Tot Europa va malament però tots els governs estan encantats d'haver-se conegut a les cimeres europees.

El Govern ha anunciat una reforma fiscal. Després de dos anys improvisant, per fi una mesura sensata i de moment la melodia sona bé. S'ha d'acabar amb els forats negres del nostre sistema fiscal i incrementar la recaptació sense penalitzar els que ja fem un gran esforç. Ara queda avançar en el sanejament dels nostres bancs. La clau és assumir quitacions en hipoteques i deixar les famílies vulnerables d'impagament a casa seva i desencallar el banc dolent.