Ambient abans del Concert per la Llibertat.
(1) “Serà blau i tranquil el mar./ Serà espessa i verda la vall. /Serà gran i dolça la muntanya./ Serà un dia que durarà anys./ Gent de mar, de rius i de muntanyes,/ tindran mar i prats i rius i boscos. /Ho tindran tot. I es parlarà de vida./ Les ciutats seran rius plens de gent./ Floriran flors i cants i alegries. /Floriran crits i cors i paraules./ En el dia que durarà anys,/ braços lliures i boques i mans.” Ovidi Montllor.
(2) El concert al Camp Nou per la llibertat va portar molt d'enrenou. Per un costat, polític, que no ve al cas i no em ve de gust parlar-ne. Per un altre, musical, que també serà millor no tocar el tema ja que hi hauria molt a comentar. Però jo no em quedo ni amb una cosa ni amb l'altra, sinó amb la gent, que sí que va estar al nivell de la situació. Per generosa. Sincera. Estoica. Alegre. Positiva. Somiadora. Feliç.
Jo em sé independentista d'ençà que tinc ús de raó. I ho sé perquè sí. No per una qüestió econòmica, ni tampoc diria que per una intransigència emocional, sinó perquè ho sóc. Sóc català. És així. I m'agradaria que de manera tranquil·la, sense gaires irritacions ni gaires intransigències estèrils, un dia pròxim poguéssim votar en un referèndum la desitjosa pregunta. Si la majoria pensa com jo, obtindrem el reconeixement de ser, un altre cop, una nació amb Estat propi. Si no és així, no s'acaba el món. I no estaré gens ressentit per haver perdut, des del meu punt de vista, aquesta oportunitat. Hem d'estar tranquils. I més important encara, hem de ser-ho. Només des de la tranquil·litat construirem ponts positius. No hi ha enemics. No és un episodi de bons i dolents. ¡Que trist si fos així! Si ho mirem des d'aquest punt de vista, estarem equivocats. Absolutament equivocats. Algú és perquè és en si mateix, no en oposició a res ni a ningú.
Passi el que passi en el futur, jo per això no deixaré d'estimar Lorca com el meu poeta preferit, ni deixaré de menjar pernil de Jabugo, ni deixaré de mirar Un príncipe para Corina, si és que la fan. Perquè si mai som independents, continuaré pensant que Espriu és un poeta sobrevaloradíssim, que la burgesia catalana té tics menyspreables, que desitjo un país culturalment més complex i generós, que m'encanta la cuina d'aquí (i la japonesa) menys el pebrot, i que malgrat el nerviosisme i l'angoixa del sector s'ha d'apujar el nivell teatral (d'actors, directors, productors, autors i espectadors), perquè sóc dels que creuen fermament que sempre es pot anar més enllà encara que mai s'hi arribi.
(3) Us vull recomanar un espectacular gelat de pistatxo que fan a la gelateria Delacrem de Barcelona. ¡Mmmmm!
