Egipte, nou Estat tutelat
Adli Mansur, després de jurar el càrrec com a nou president d’Egipte, ahir. /
Montesquieu no era egipci. Ho he comprovat: he remuntat el seu arbre genealògic fins a la primera dinastia dels faraons, i res. Potser per això, quan va definir la separació de poders als Estats democràtics, es va oblidar del poder militar. O potser malinterpretem el sentit de “poder executiu”, qui sap?
Ho dic perquè aquests dies i per raons òbvies, es parla molt del cop d'Estat a Egipte. Perquè ha estat un cop d'Estat, sabeu? És com es diu quan un poder no democràtic enderroca per la força un govern elegit democràticament, per més que aquest govern ens caigui malament i simpatitzem amb les raons dels colpistes.
El que em crida l'atenció és que les preguntes més freqüents són si aquest gest serà bo o dolent per a la democràcia a Egipte, i per al seu poble (que són dues coses diferents, per cert). S'analitza el cop en el context de la primavera àrab, i es compara Egipte amb Tunísia, amb Líbia, amb Síria, amb el Iemen. Països que intenten sortir de règims dictatorials amb millor o pitjor fortuna. I són preguntes no només vàlides, sinó transcendentals.
No obstant això, la primera comparació que em ve al cap és amb Turquia i Algèria. No Tunísia i el Iemen. Països on el principal guanyador net ha estat sempre l'exèrcit, convertit en tutor de la destinació de l'Estat. Un poder, literalment, al marge i per sobre de l'Estat. Un poder que, paradoxalment, s'erigeix en defensor de l'occidentalitat democràtica dels seus estats... al marge de la voluntat dels seus ciutadans. Tot per al poble, però sense el poble?
Els esdeveniments a Egipte poden acabar bé o malament per als ciutadans, però el que és segur és que han començat malament per a la independència política de l'Estat. Això és el dolent de cedir el poder de decisió a altres, que després no sempre el tornen. Sobretot, que en situar-los per damunt de l'Estat, la decisió queda supeditada a la seva “bona voluntat”, fràgil garantia política quan hi ha poder pel mig. I que consti que és un model que ve d'antic. Els grecs el van anomenar tirania.
Notícies relacionadesI a tot això... què hi diu Europa? És sabut que la política exterior és l'última de les competències, juntament amb la defensa nacional, que qualsevol Estat cediria a la Unió. Així que és difícil que hi hagi una postura comuna. Però si a més li sumem la paràlisi que tenalla tots i cadascun dels països europeus en matèria de relacions internacionals (des que no pintem res a nivell militar, potser?). El resultat és... previsiblement inoperant.
