Automanual per escriure opinió

Si tecleges el meu nom aGoogleel més probable és que acabis descobrint algun dels meus tresFotologs adolescents dels quals renego profundament o bé que vaig fer la meva primera incursió com a columnista aEL PERIÓDICO comprant-li l'espai a Risto MejideRisto Mejide. Potser algú pensarà que això no em dóna autoritat per seguir ocupant segons quina tribuna, i no obstant, després d'un cert temps de debat intern, m'he decidit a seguir escrivint aquí.

Però no de qualsevol manera. Escriureopinióofereix aparentment tanta llibertat i tantes possibilitats que és fàcil quedar enlluernat en un començament. Per això, perquè ja gairebé puc olorar les meves futures contradiccions, i perquè sóc un amant dels manifestos com a gènere literari, m'imposo un automanual per escriure opinió que consta de tres punts:

Els punts

Un. No seré mai expert en res. No li serviré a ningú de comodí en el joc de buscar la millor veu prescriptora que legitimi un relat. No estaré sempre igual d'informat per formar-me una opinió, i encara que pretengui ser rigorós, fins i tot en el que m'és més pròxim em queden prejudicis per trencar. Exigeixo el meu lliure dret a equivocar-me, i per això m'expulso de l'etiqueta d'expertamb l'únic ofici de tenir sempre la raó.

Dos. Em posicionaré. No necessitem més articles que facin una crida al coratge en els temps que corren des d'una postura totalment blanca, per exemple aquells que anuncien l'emprenedoria com a únic bot salvavides possible. Estic cansat de llegir apologies de l'individualisme que amaguen sota paraules d'ànim molt ben escollides un clar “¡Campi qui pugui!”. Aquestsarticles es podrien catalogar com a 'nova autoajuda', o autoajuda disfressada: serveix de bàlsam calmant però no aconsegueix catalitzar absolutament res. La meva opció és una altra: assenyalar les vergonyes dels responsables, atacar l'arrel i fer propostes més concretes que una dosi d'optimisme de marca blanca. Potser no aconseguiré emocionar, però jo no sóc publicista.

Ara sí

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tres. Intentaré gaudir de les discrepàncies. Jo mateix quan llegeixo articles d'opinió elevo el meu estat d'alerta per sobre dels nivells habituals, a vegades desitjant trobar una inexactitud o debilitat en el discurs que em permeti desautoritzar-lo amb fermesa. Els fils de comentaris són la sobretaula de l'article, una prolongació necessària del temps de joc que es fa imprescindible des del moment en què t'has cregut ambdret a opinar. Si en algun moment em va preocupar el poc decòrum d'alguns comentaris, observar la passió amb què s'expressen alguns 'trolls' i 'haters' m'ha descobert la seva dimensió lúdica. I sí, a vegades un comentari et pot arrabassar la raó, fer un joc de malabars amb els teus arguments i fer-te pujar els colors pel que has escrit. I sort que és així.

Ara sí. Fixades les normes, ja puc començar a equivocar-me.