Punxada en un pal
Perdoneu la nota escatològica, però un no s'inventa històries, li passen i no les pot triar.
L'altre dia anava pel carrer i vaig veure una merda a la vorera; no es tractava de la vulgar merda seca, de la qual tothom té una imatge. No, aquesta era una merda punxada en un pal, cosa que confirmava l'existència d'un mite arxiconegut i rarament comprovat. El cas és que vaig pensar, fruit de la precipitació i de la falta de reflexió: 'Quin fàstic'. Sé que vaig ser injust, però em va costar unes quantes rajoles, d'anada i tornada, pujar pel pensament fins al cim d'una conclusió rectificada. La ment humana té aquests errors: de sobte actua per mecanismes preimpresos en el cervell i no et dóna l'oportunitat de reconsiderar-te a tu mateix i a les teves decisions o judicis. Pobra merda, allà es va quedar, amb el meu injust menyspreu.
A l'arribar al parc vaig comprar un diari i em vaig posar a llegir l'actualitat, un risc mal calculat. Va ser sorprenent; vaja, ni fet exprés. No hi havia ni una bona nova, tot eren notícies dolentes i, també, alguna de pèssima. En internacional, la cosa estava que cremava, literalment, perquè les fotos il·lustraven focs diversos, gent incendiària i malestar general, molt malestar. Per abreujar, el més destacat es referia a la cridòria dels que estaven fins al capdamunt de ser trepitjats i els que encara hi posaven més decibels per seguir trepitjant. Que déu n'hi do.
La secció de laboral semblava un solar, però no dels d'edificar sobre una base especulativa, com van fer al seu dia els que van amassar fortuna... no, un solar d'aquells abandonats on ja no queden més que males herbes i rates atrapades. Semblava que feia temps que estava així, la secció, dic, i feien pena unes pàgines en què l'atur i la falta de sortides immobilitzaven la joventut, en la qual, per a més inri, es recolzava el futur.
Bé, l'estrella del diari era la part dedicada a la política nacional. Si allò ho veu 'Monipodio', deixa el pati i es dedica a obrir comptes aSuïssa. On anava el pobre home amb aquella tropa, dissenyada perCervantes, amb 'Maniferro', 'Chiquiznaque', la 'Gananciosa...'i altres perles de cisar quatre carteres de mala mort. No, això anava en gran. Més de 400 casos oberts per robatoris de demòcrates a altres demòcrates, lladronicis comesos en nom del servei als altres; prevaricacions, suborns, fuga de capitals, enganys a laHisenda, untades, mossegades, dietes, suborns, xantatges, enginyeria econòmica per confondre el mateix liberalisme de Friedman i el seu pare... Bé, era tan greu que el diari no portava pàgines esportives, no calia: el robatori era l'esport nacional.
Va ser llavors quan anava a exclamar en veu alta, fins i tot a risc de ser tingut per orat: 'Quina merda'. Sort que em vaig saber contenir i vaig evitar una odiosa comparació. Em vaig recordar de la merda punxada en un pal i vaig girar cua. Seguia allà, a la vorera i, mirant-la amb deteniment, vaig saber descobrir-li com un somriure; de debò, somreia, era un somriure de merda, d'acord, però era un somriure. Així vaig comprendre que hi ha coses pitjors, més brutes i desagradables que una merda. Punxada en un pal.
