Gerardo ’Tata’ Martino, durant un partit a La Plata. /
"Lo-li-ta: la punta de la llengua emprèn un viatge de tres passos paladar avall fins a recolzar-se, en el tercer, a la punta de les dents. Lo. Li. Ta."
Vladimir Nabokov, Lolita.
Un bisílab amb ressonàncies infantils sembla un bon inici. Amb ell afrontarem l'any lluny de les animadversions neonuñistes, lluny també de la depressió per l'adéu de Vilanova. Ta-ta, Ta-ta. Provin-ho, funciona: a un el cap li neteja. Per alguna raó, la paraula convida a l'optimisme, fins i tot malgrat l'esgotament que s'intueix en aquell vestidor sobrealimentat. Ta-ta, i això ho guanyem.
És cert que del nostre nou líder no sabíem res fa 15 dies. Diuen que els seus equips mosseguen, que és molt competitiu, que ha fet miracles a Newell's i al Paraguai. També diuen, i això és bo de debò, que no només s'assembla a Bielsa en el 'look' de professor de ciències (i permetin que ens estenguem: aquella estampa, quina bellesa: el futbol també hauria de ser lloc per a gent a qui no ens imaginem en un saló de bellesa).
El que passa, a més, és que el Tata ens ha estalviat la mandra de Villas-Boas, amb qui sens dubte Florentino té ardents somnis plens de llibrets tecnificats, i d'aquell un altre, el vigorèxic, el que reserva el seu somriure per als 'ironmen'. Gràcies,Tata.
I què dimonis: fixin-se si és bo, el Tata, que era el candidat de Messi. Sembla que ho hagi d'amagar o que això sigui motiu de vergonya. No, senyors. Preguntin a Merckx què feia en el seu Molteni. O a Jordan, que va manar més com a escorta dels Bulls del que fa avui com a propietari dels Bobcats. Pelé, Di Stéfano, Cruyff, Maradona: per descomptat que prenien aquestes decisions. En lloc de negar-ho, La Bestia Parda, hauria d'haver-ho admès i demanar un augment de fitxa per prendre responsabilitats que corresponen a Rosell, Bartomeu i Zubi, aquell trio lalalà.
Però tornem al Tata. És mirar aquella cara desconeguda i arribar-nos l'aire fresc. És veure'l i recordar el temps que, com va dir Di Stéfano en la seva era prenupcial, l'entrenador era "un que amb un esparadrap es posava una E a l'esquena". És saber que lluny de tàctiques i pissarres, la clau de tot està en el fet que el Tata els agafi pel pit un rere l'altre i els convenci perquè el Barça sigui el Barça.
Notícies relacionades¿Tenen dubtes? Insisteixin-hi: Ta-ta, Ta-ta. Ta-ta.
Postpublicat en el blogLa caverna blaugrana
