Butxaques de vidre

La lluita contra la corrupció no es pot valer únicament de mitjans repressius perquè implicaria renunciar sense més ni més a eliminar la possibilitat de perjudici per centrar-se només en la reparació del dany. És per això que aquesta tasca té un component essencial no tan sols repressiu sinó de caràcter preventiu. Per això és necessari comptar amb uns mitjans administratius, empresarials, de comunicació i amb un estat d'ànim individual i col·lectiu que percebin la corrupció no només com un mal moral, sinó també com un sobrecost injustificat, un dany a la competitivitat i una falta de qualitat en l'àmbit personal, en el públic i en el privat.

Contra el que mantenen alguns, la corrupció no és només directament proporcional a un pobre nivell cultural o de desenvolupament, sinó sobretot a un baix nivell de qualitat democràtica i aquesta, al seu torn, es relaciona amb la capacitat del sistema per evitar danys, més que amb la seva habilitat per reparar-los. Així, en gran part, una elevada qualitat democràtica resultarà també en gran mesura d'un eficient sistema preventiu de la corrupció que ha d'actuar sobre dos camps: el públic (corromput) i el privat (corruptor).

És una obvietat que la corrupció floreix en estructures públiques i privades que l'afavoreixen (corruptogèniques) i que, per tant, és necessari modificar les estructures per dificultar aquests comportaments.

No és tan obvi, no obstant, que això sigui fàcil, ni tan sols que sigui factible en la mesura en què els interessos en joc són molt poderosos i que, per tant, plantejar la reforma integral del sistema politicoempresarial és pràcticament un brindis al sol. Fins i tot sent molt difícil un canvi estructural total, hi ha elements crítics per a una millora evident que sí que seria possible abordar amb certes possibilitats d'èxit. Vegem-ne algunes.

Primer.És més que òbvia, ja des dels temps de la transició, la necessitat d'establir unes regles clares sobre el finançament dels partits polítics, sindicats i similars (fundacions dels primers,think tanksi altres). Tingueu en compte que la majoria dels grans escàndols de corrupció tenen el seu origen en aquesta qüestió i que el finançament opac a aquests subjectes no és a canvi de res (seria simple mecenatge) sinó que gairebé sempre és a canvi de mercadejar amb els serveis públics perjudicant de passada l'interès general, la lliure competència i la llibertat de mercat. Per una altra part, el finançament bancari, via préstecs, d'aquests actors polítics o sindicals els pot convertir fàcilment en ostatges dels que els controlen econòmicament.

Segon.Modificar el sistema electoral per acotar el bipartidisme, limitar el caciquisme partitocràtic, verificar les activitats de càrrecs públics i aproximar electors i elegits fent que en les eleccions sigui possible no tan sols substituir polítics o partits, sinó sobretot substituir programes i verificar-ne el compliment. La política no pot ser un vedat tancat de quadros de partits i sindicats que lluiten més per mantenir-se en el càrrec que per defensar l'interès general. En aquest punt té el seu encaix la teoria de les «elits polítiques extractives», que apunta que aquestes utilitzen la política amb l'únic fi del seu enriquiment.

Tercer.Simplificar i professionalitzar l'estructura administrativa, reduint el nombre de càrrecs polítics i les duplicitats.

Quart. Influir en la transparència de la contractació pública per la via d'instal·lar a les empreses privades estàndards de qualitat anticorrupció. No es tracta d'una qüestió esotèrica: hi ha estàndards de compliment que obliguen a disposar de sistemes de prevenció de corrupció a les empreses de la mateixa manera que les normes d'auditoria financera obliguen a reflectir els seus comptes.

Cinquè.Desvincular el sector públic empresarial respecte de dependències polítiques que es manifesten en el nomenament de polítics cessants per als seus càrrecs.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I així podríem seguir un innombrable llistat que no acaba en una llei de transparència, sinó que hauria de començar-hi com un sol factor més. Perquè tot això sigui possible, és imprescindible evolucionar cap a un altre model de valors individuals en què elpelotazo, els diners fàcils, l'engany, la teleporqueria o el circ futbolístic no siguin un mèrit, sinó un simple accident aïllat en una societat més ben informada i capaç de reivindicar-se com un teixit viu amb ànsies de prosperar en un entorn de crisi.

En fi, que per recuperar la confiança són necessàries menys lleis, ni tan sols de transparència, i que sigui autoexigible, com recomanava el professorTierno Galván,que les butxaques dels governants siguin butxaques de vidre.