Els efectes de la crisi
La cara amable de la nostra societat
La resposta al carrer a les dificultats i els problemes que s'acumulen és d'una gran maduresa
La societat espanyola i catalana està transitant per aquesta dura crisi econòmica, social i política com Janus, amb dues cares que miren en sentits oposats i que conformen la cara i la creu d'una moneda que és la nostra, que som nosaltres. Per un costat, hi ha la cara lletja i la cara corrupta. És la cara del més endarrerit de l'Europa moderna que havíem donat per superada però que la crisi econòmica ha demostrat que segueix, per desgràcia, ben viva. Els anys de bonança van ser un miratge de societat moderna, però en realitat únicament hi havia un maquillatge de modernitat.
La crisi ha fos l'amable careta i ha mostrat una cara vinculada a la nostra tirada mediterrània per l'economia informal i per la corrupció social de baixa intensitat, però corrupció al capdavall. Seguim sent majoritàriament murris i egoistes, i deixem discretament de banda la defensa del bé comú i de l'interès general. Som una societat, com deiaJosep Pla,prenyada d'anarquistes de dretes. Tots ens sentim lliures per fer el que ens doni la gana i cínicament exigim llei i ordre als altres. Exigim als polítics i a les institucions públiques el que nosaltres mateixos obviem en les nostres conductes i els nostres actes quotidians.
Però jo vull destacar avui l'altra cara de la nostra societat: la cara bonica, que posseeix una bellesa que solament aconsegueix la maduresa i un gran equilibri emocional. És una cara que em fascina, i no només pel seu encant, sinó també pel fet de ser tan contradictòria amb l'anterior.
La brutal crisi que estem patint, l'increïble volum de desocupats, l'enorme pobresa sobrevinguda, les dures retallades públiques i la crisi política generen un còctel explosiu que de forma automàtica haurien de concatenar rebel·lió, violència social, delinqüència, xenofòbia i manifestacions polítiques de caràcter demagògic. Tenim nombrosos casos a Europa de tot això per situacions més suaus que les nostres i també casos per situacions semblants a les que patim nosaltres.
Però Espanya i Catalunya són diferents de la resta del món (aquí no arribo a detectar el fet diferencial entre les dues realitats nacionals) i, m'atreveixo a dir: som diferents en sentit positiu. Per una part, estem afrontant la crisi amb una dosi de calma i d'estoïcisme digna d'admiració. No hi ha revoltes socials als carrers i la gent es manifesta i protesta amb unes dosis de civisme extraordinàries. Som una immensa olla a pressió que deixa anar el vapor sobrant d'una manera dosificada i amb una enorme intel·ligència social. I tot això malgrat que els nostres líders polítics no ens ho posen gens fàcil, i per qualsevol lleugera manifestació de protesta els protagonistes són acusats de forma injusta de comportaments nazis, etiqueta que s'utilitza últimament amb una lleugeresa increïble.
Hem estat capaços de dissenyar una societat que lluita per l'equitat ella sola, gairebé sense necessitat de polítiques redistributives públiques, que són més aviat escasses. Les famílies en un sentit ampli ajuden els seus efectius més violentats per la crisi. La societat civil s'ha organitzat de forma admirable per suavitzar tot el que pot situacions molt dures per als més necessitats. Hem fet realitat de forma espontània la denominada tercera via que intentava fomentar i a la qual aspiravaTony Blairfa una dècada: una societat relativament autònoma dels poders públics.
Notícies relacionadesA més a més, a penes s'ha incrementat la delinqüència i la violència: en condicions extremes seguim sent una de les societats menys violentes del món. I, a més, som la societat més tolerant i menys xenòfoba que puc detectar. Tenim a Espanya sis milions d'immigrants. Solament a Catalunya n'hi ha un milió i mig. Es tracta d'una força laboral que competeix per una feina i per les prestacions públiques amb les classes autòctones més modestes del país i que envaeix espais de l'Estat del benestar de les nostres castigades classes mitjanes.
En aquest escenari els brots de xenofòbia haurien de ser automàtics. Però no apareixen més enllà de marginals anècdotes. No és un discurs sinó una realitat: som una societat d'acollida i fantàsticament tolerant. Hem après a compartir la crisi amb els nouvinguts: amb ells i no contra ells. Un mèrit que fa que em senti orgullós de formar part d'aquesta societat. I és el que té la crisi: subratlla les nostres misèries i les nostres virtuts. I aquí solament vull destacar que hem demostrat que la nostra societat té moltes virtuts i que això hauria de ser suficient per encarar el futur amb força, determinació i orgull. Si hem sortit airosos d'aquestes gairebé inevitables trampes socials, hauríem de ser capaços de superar també els reptes econòmics i polítics.
