¿Fam a Catalunya?

¿Està passant gana més d'un 28% de la infància a Catalunya? ¿Estem en una situació d'emergència social per a la quarta part de la població que viu per sota del llindar de la pobresa? Algunes informacions i posicionaments públics recents descriuen que una part important de la població no té els recursos necessaris per menjar. Es reivindica, i no sense una base de raó, que són necessàries més beques per als menjadors escolars i que cal seguir donant algun àpat a infants durant les vacances d'estiu.

Plantejaments d'aquestes característiques necessiten, però, determinats matisos i consideracions per no perdre la legitimitat. La interpretació poc crèdula de moltes persones en el sentit que, si un 28% de la infància passés gana, o més d'un 25% de la població activa estigués aturada, viuríem una revolució, desautoritza denúncies socials necessàries. Convé exposar amb la màxima precisió les problemàtiques socials extremes per conscienciar veritablement l'opinió pública sobre la gravetat dels problemes. Abusar de les xifres acaba tenint un efecte contraproduent. El recent informe elaborat pel Síndic de Greuges sobre la pobresa infantil és més precís en el sentit que afirma que hi ha 750 nens diagnosticats mèdicament de problemes de malnutrició i gairebé 50.000 que no poden menjar ni carn ni peix cada tres dies o que no tenen garantit un àpat complet o que reben una alimentació que resulta inadequada.

La suma de molts dèficits familiars pot conduir a la gana, però no necessàriament en passa tota la població considerada pobra. Ingressar mensualment el 60% de la renda mitjana per persona, que és quan es considera que algú està per sota el llindar de la pobresa, no és el mateix si es té la vivenda en propietat o cedida sense costos que si cal pagar un lloguer al preu de mercat o bé una hipoteca. Graven també força els recursos familiars els costos energètics, els relatius als transports i les despeses imprevistes de tota mena.

Amb tot, els sistemes de serveis socials i solidaritat social funcionen a Catalunya. Són majoria les famílies que, tot i estar a l'atur, cobren algun tipus de prestació, si bé és cert que costa accedir-ne a algunes com la PIRMI i que moltes prestacions periòdiques són del tot insuficients, en especial quan hi ha problemes d'habitatge afegits.

Quan els membres d'una família tenen recursos personals per recórrer als sistemes existents de garanties de drets socials i de solidaritat no passen gana. Els pares troben com accedir a ajudes econòmiques per menjar i a aliments en espècie. Fer el pas d'anar a demanar deu ser molt dur, però les persones equilibrades troben en la societat els recursos per poder menjar, amb l'excepció potser dels aliments frescos. Però quan la pobresa és severa, quan la família pateix carències socioculturals, educatives o de salut afegides, quan no té xarxa social ni familiar que la recolzi, és quan es poden donar problemes de malnutrició.

Només l'existència d'algun cas de carències alimentaries en la infància és esfereïdor i ha de motivar la reacció social. Amb tot, ¿el veritable problema es la falta d'aliments? Al conèixer moltes realitats de situacions precàries un es pregunta si el que els falta no és un suport a les persones perquè en circumstàncies adverses siguin capaces de sobreposar-se, buscar ajuda i sobretot administrar-se i gestionar amb ordre el dia a dia familiar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Més enllà de facilitar l'alimentació infantil convindria actuar davant els desequilibris alimentaris amb formació a les famílies. És imprescindible que aquestes entenguin en què consisteix una alimentació equilibrada i quins hàbits cal mantenir. Per aquestes carències la societat s'ha de dotar de mitjans i procediments eficaços per identificar les problemàtiques i intervenir-hi eradicant-ne les causes. L'obligació de les entitats socials i de qui els tingui a prop és fer-ne la denúncia i promoure solucions. Ens consta que els ajuntaments, Càritas, el Banc dels Aliments, la Fundació Pere Tarrés i altres ONG estan intervenint amb eficàcia.

Als treballadors socials i familiars els toca vetllar més que mai per l'organització quotidiana dels que menys tenen. Òbviament els recursos per a aquestes situacions han de ser una prioritat pública. Amb tot, i per ser objectius, quantifiquem-ne les situacions, analitzem quin és el problema de fons i no fem generalitzacions que converteixen problemes reals en estadístiques fredes, a voltes exagerades, que desmobilitzen l'opinió pública.