No és això, company Coscubiela

La política necessita una transformació profunda en les seves formes i en el seu fons. Cal canviar allò que es fa, com es fa i les formes amb què es fa. I aquesta premissa que és bona per a una gran part de les democràcies europees, a Cata­lunya agafa un valor especial atès que, amb el procés que vivim en relació al nostre futur, tenim la gran oportunitat de trencar amb una manera de fer política que és del tot previsible, que està exhaurida, esgotada i que no té cap mena de recorregut.

La transició democràtica va condicionar moltes coses, entre les quals aquelles que donaven una major qualitat a la jove democràcia que acabava de néixer. Una de les conseqüències ha estat la consolidació, amb el pas dels anys, d'un sistema condicionat que provoca que el faristol important del Parlament era el de la sala de premsa, més que no pas el de l'hemicicle.

Sovint s'ha governat i s'ha fet oposició a cop de titular. Embolicar ben fort la troca, escampar porqueria a dojo i la contradicció de l'adversari per sistema, sense ni tan sols entrar en el debat, s'han convertit en fórmules aplicades per la dreta i per l'esquerra, pels partits tradicionals i pels que no ho són tant (o almenys s'ho pensen). La conseqüència de tot plegat, a més de l'allunyament de la ciutadania de la política i de tot allò que en faci olor, ha sigut una progressiva degradació del sistema.

Les noves tecnologies ens brindaven una oportunitat, a través de la política 2.0, de fer les coses de manera diferent. El debat, la col·laboració, admetre errors propis i encerts de l'adversari, treballar de manera conjunta i saber aprofitar els coneixements de tots plegats pensant en el benefici comú, ens podia permetre fer política d'una altra manera. Per desgràcia els polítics 2.0, que per cert no són els que fan més piulades ni tenen més seguidors al Facebook, es poden comptar amb els dits d'una mà. I això és francament decebedor.

El dia que el presidentMasva comparèixer al Parlament per donar les explicacions corresponents a l'anomenat cas Palau, vaig llegir una piulada que em va molestar molt. La feia una persona per qui tenia respecte i admiració per la seva trajectòria sindical i perquè al Congrés havia representat un cert aire fresc. Joan Coscubiela deia en relació a la intervenció que acabava de ferMarta Rovira,portaveu d'ERC, «@jcoscu: ara al canal 24h de tv3 han connectat amb la trobada anual d'estiu del moviment escolta. La capRoviraexplica la ruta a seguir». Textual. ¿Què preteniaJoan Coscubiela amb aquesta piulada que se suposa devia ser una mostra d'ironia? ¿Ridiculitzar el moviment escolta? ¿Ridiculitzar laMarta Rovira comparant-la amb el moviment escolta? ¿Aquest és el principal argument per rebatre l'explicació (i remarco la paraula argument) de la secretària general d'ERC? Que n'és de fàcil tirar de tòpics i que n'és de difícil entrar a debatre i aprofundir els temes que la societat ens reclama.

M'indigna que es faci befa de l'escoltisme pel que ha representat en aquest país durant tants i tants anys, i pel que representa per al futur de Catalunya, en tant que moviment juvenil organitzat amb un mètode pedagògic exemplar que educa en l'estima al país, el respecte a la natura i el foment dels valors democràtics, entre els quals l'esperit crític. I em sap molt de greu que això ho faci un dels prohoms de l'esquerra alternativa del país. I no s'hi val a dir que si era ironia de la fina. Arriba un punt que en política no tot s'hi val, i tinc la sensació que tots plegats ens hem empeltat tant de les velles maneres de fer, que costarà molt trencar el motlle i renovar de dalt a baix, i molt a fons, la nostra democràcia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Catalunya té una gran oportunitat amb tot el procés endegat. El dret a decidir no només marca quin ha de ser el futur col·lectiu del país, també ha de ser l'expressió de la gran oportunitat que té Catalunya per fer les coses d'una manera diferent, i reforçar els paràmetres de qualitat de la nostra democràcia que no s'han pogut consolidar en els darrers anys. Una part importantíssima de la gent que ha expressat la necessitat de poder tenir un nou Estat, ha expressat també que aquest no ha de tenir ni les cadenes, ni els vicis, ni les males pràctiques de l'actual. Fer un nou Estat, precisament, dóna l'oportunitat de canviar determinades estructures i maneres de fer que ens poden permetre transformar radicalment els fons i les formes. És un repte tan gegantí com el d'aconseguir l'Estat propi, però posats a fer, segur que val la pena intentar-ho. I fer-ho ja des d'ara.

Deixem en pau els i les escoltes d'aquest país que fan una feina exemplar i no prou reconeguda, i dediquem-nos a construir noves maneres de fer política que ens tornin a posar a l'alçada de la nostra ciutadania. La política 2.0 és una bona oportunitat per a fer-ho, però, si us plau, no per tornar a la misèria de la política clàssica.