No hem arribat encara al "final de la cita"

Seguint els esdeveniments polítics aEspanya, a través de la premsa i la ràdio especialment, tinc la impressió que, en el'cas Bárcenas',no hem arribat ni de bon tros al "final de la cita" de què ens parlava unRajoy que, al Parlament, volia resultar contundent. No, el discurs sobre el que ha succeït al llarg d'aquests últims 20 anys a la seu central del PP no ha arribat al final, més aviat som al començament d'un calvari que presumeixo llarg, però terrible, malgrat els esforços que fan els polítics populars i alguns periodistes que els són afins per desviar l'atenció.

En aquestaestratègia s'empren, bàsicament, dos arguments:

El primer, que en el moment en què Espanya sembla que comença a aixecar el vol de la crisi, és suïcida apuntar contra el president del Govern i el partit que li dóna suport. El segon, que no hi ha 'cas PP', sinó 'cas Bárcenas'.

En defensa d'aquest últim argument ha destacat recentment el senyorMartínez Pujalte, el qual, davant el desconcert que han provocat en l'opinió pública les declaracions dels desmemoriats exsecretaris generalsCascos iArenas ("no em consta", "no me'n recordo ") i especialment la feta per l'actual secretària,María Dolores de Cospedal, que, els agradi o no, ha apuntat amb bala contra Rajoy aplicant el vell aforisme "que cada palo aguante su vela ", es va decidir --em refereixo a Martínez Pujalte-- per la tècnica d'Helenio Herrera, que proclamava que la millor defensa és un bon atac, i va carregar durament contra Bárcenas, a qui va anomenar "pocavergonya" i a qui va comparar amb "un senyor que és contractat en un hotel i aprofita el seu lloc de feina per traficar amb drogues". "Qui l'ha contractat ha comès un error al fer-ho --va assegurar el diputat conservador-- però no té res a veure amb la venda de la droga".

El PP, doncs, fa uns esforços sobrehumans per distanciar-se de Bárcenas, malgrat que el du tatuat a la pell, i per això demana que aquest continuï a la presó fins que torni els diners. Però els fets són tenaços i, cada dia que passa, esdevé --i esdevindrà-- més difícil en aquest camí del calvari que ha iniciat Rajoy.

He parlat de dos arguments, però també se'n sol utilitzar un altre de molt gastat, però eficaç: el de "i tu més". En efecte, no hi ha vegada que, quan en una tertúlia radiofònica es parla del 'cas Bárcenas', algú que vol canviar de matèria treu elsERO andalusos, que no són, certament, 'pecata minuta'. Però... ¿no hem quedat "que cada palo aguante su vela"? Així, doncs, si es parla del 'cas Bárcenas', és d'aquest que parlem, i que els socialistes andalusos estiguin emmerdats en un bon sarau que possiblement acabarà amb alts dirigents en prisión o fora d'òrbita no disminueix la importància del 'cas Bárcenas' ni justifica la presumpta corrupció del PP.

Mentir al Parlament

Més enllà dels fets, elo que té avui prioritat en l'anàlisi política és que Rajoy (arrossegat per l'oposició) ha parlat al Parlament espanyol i ha pretès tancar la qüestió amb contundència. Els dies, no obstant, van desmentint les seves afirmacions i demostren que, si no va mentir (que no ho sé, però ho dubto), el que no admet discussió és que no va dir tota la veritat, si hem de fer cas al que ens ha descobert María Dolores de Cospedal, i això és greu. Tant o més que la corrupció 'per se'. Perquè mentir al Parlament és mentir als ciutadans. I mentir als ciutadans en seu parlamentària es condemna (o s'hauria de condemnar-se) amb l'ostracisme polític.

Clinton va estar a punt de patir el que, en el sistema polític nord-americà, es diu un 'impeachment' (processament d'un alt càrrec per decisió del Parlament), però no el va patir per haver tingut una relació sexual moralment condemnable amb una jove becària, sinó per haver mentit al Congrés, que és mentir als ciutadans.

Per molt menys han dimitit recentment dos ministres alemanys: el 2011, el de Defensa, Karl Theodor zu Guttenberg, tras ser acusat de plagiar la seva tesi doctoral, i el 2013, la ministra d'Educació i Ciència,Annette Schavan, per la mateixa causa. TambéChris Huhne, exministre britànic d'Energia, va renunciar al seu escó de diputat, el 2012, després que es va declarar culpable davant un tribunal de Londres d'intentar ocultar una infracció de trànsit.

Tots aquests són casos d'haver mentit públicament sobre qüestions personals, i tots han frustrat la carrera de personatges públics, segurament prou solvents, però que, en mentir, han perdut la confiança de la ciutadania.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Molt em temo que aquesta serà la fi de Rajoy. Perquè en aquests casos sempre es comença negant-ho tot, però després, com en un degoteig, la veritat s'obre camí, malgrat les majories parlamentàries.

Publicat al blog de Josep M. Quintana