Ja es pot dir: odio l'agost
"Fa setmanes que amago aquest sentiment per no resultar aquí una amargada urbanita que empal·lideix rere les persianes abaixades"
La platja de Llevant de Salou, plena de banyistes. /
Crec que ja ha passat laquarantena, aquest 15 d'agost estressat de festes populars per tot arreu que ens fan entregar els nostres regnes i cavalls per una ombra i una ampolleta d'aigua pagada a preu d'un Vega Sicilia.
L'Agostés per a nens o per a rics... O per a gent amb un poble familiar, que per al cas és el mateix: cada vegada que hi tornem som una mica el nostre jo de 12 anys saludant al bar o al forn. I ens sentim els éssers més afortunats del món a l'aixecar-nos amb el so de les cigales --els ocellets estan agonitzant de calor els pobres, i no estan per romanticismes--, encara que al minut sonin els crits de la prole queixant-se de la calor, del matalás que és molt vell o de les tardes avorrides tardes sense consola.
Panteixem. I esbufegar al camp oxigena elcervell. I oxigenar el cervell ens fa veure la vida de color de rosa. Que per a això serveix aquest mes infernal, segons sembla.
Fa setmanes que amago aquest sentiment per no resultar aquí una amargada urbanita que empal·lideix rere les persianes abaixades i que es queixa al món de no tenir aire condicionat. Perquè res d'això és cert: estic moreneta com feia anys que no em veia, la brisa del mar alPoblenou em fa cantussejar "cause you are the wind beneath my wings..." quan pedalejo pels meus carrers, els capvespres de passeig tranquil s'agraeixen. La ciutat em somriu, no hi ha dubte.
I no obstant detesto aquest mes. I ja que estem en els últims dies començo a somriure sense que us n'adoneu, esperant aquell dilluns en què tornareu amb cares tristes i el cabell cremat mentre jo renaixeré i faré saltets de gust. ¡Ah! No hi ha dia que adori més que l'1 de setembre, ni comentari que surti de la meva boca amb més alegria que aquest: "Doncs a la tarda ja comença a refrescar".
Que no, que no em convencereu: em vull posar unagavardina. De fet, me n'he comprat una a internet, d'oferta. Ja m'ha arribat la capseta de DHL i he abraçat la tela impermeable amb un plaer gairebé pornogràfic. Espero amb delit el primer xàfec fred, no aquests tan xafogosos que sí, que m'agraden, sobretot si van a acompanyats de llampecs apocalíptics, però que ¡ai! no són el mateix. Somio amb un alè d'aire inesperat en la meva nuca, aquell primer dia que tornem a enfundar-nos els texans amb pànic de veure com ens encaixen a les cuixes --¡merda!--.
No negaré que seria una altra cosa que jo pogués pagar-me un mes a lesMaldives com el telefilm alemany que em vaig empassar al tornar de la platja. Si és que sóc una envejosa. Els que sou de secà voldríeu com jo poder-vos posar el biquini i estar en posició d'"acroquetament" a la sorra al cap de cinc minuts. I teniu raó, si jo tinc sort, no cal que m'ho recordeu. Avui no parlo gaire seriosament i deixarem el conflicte de classe que es deriva d'aquesta reflexió per a un altre dia: no estic per pensar ni per posar-me pesada. Esbandiu-vos els ulls: de res.
Reconeixeu-me almenys que hi ha un no es què de'Dia de la marmota' en aquests dies en què la nostra principalpreocupació és si anem ben depilades o no. Siguem més o menys lluitadores en això de la igualtat de sexes per aquí no hi passem. I és una contradicció pròpia que em fa estimar-me una mica menys i odiar encara més el mes d'agost. Tampoc em sembla estar aprofitant prou el temps si els meus pensaments pivoten entre preguntar-me què són aquests cuquets microscòpics i eixerits que veig a les meves parpelles quan tanco els ulls estirada en la tovallola, o decidir si puc aguantar cinc minuts més el martiri de l'emissora de ràdio que la meva filla m'obliga a escoltar als auriculars i que em fa sentir una mica més decrèpita que de costum ("¿que no coneixes aquesta cançóoooo delsOne Directiooon?"). Si jo només volia escoltar Abba i el 'Red Red Wine, stay close to me'.
Però per sobre de tot, falteu vosaltres: no hi sou. Heu desconnectat mòbils i xarxes. Jo m'he quedat aquí guardant el fort, segueixo pensant en mil i una coses. Escrivint, veient, imaginant... la sequera de final d'estiu m'ha fet tocar fons: he vist els vídeos delsTeen Choice Awards (sóc mare d'adolescent, senyoria, apunti això), i sorprenentment estic d'acord amb eldiscursd'Ashton Kutcher, queha interpretat Steve Jobs Steve Jobsi va de guru per la vida, ara: "Les oportunitats s'assemblen molt a la feina, ser sexi és ser intel·ligent".
Podria haver citat aquíPicasso i el seu "quan arribi la inspiració, que em trobi treballant", que ve a ser el mateix i encara mantindria el vostre respecte, però vull obrir-me avui a vosaltres i que vegeu el nivell del meu encefalograma aquests dies. I la culpa és de l'agost, ja us ho he dit.
En resum: que el que em passa és que se us troba a faltar. Torneu aviat, que ja estiu ja es fa una mica llarg i tenim uns embolics al món que déu n'hi do. Ja veureu com us el trobeu: fet un desastre.
Notícies relacionadesJo estic aquí vigilant, armada i esperant.
