Ciment en 'stand by'

Els demògrafs, quan estudien la nostra població, acostumen a diferenciar entre generacions, de manera que, quan veiem una piràmide d'edats, hi podem distingir les generacionsplenesdelbaby-boomi també les generacionsbuides, afectades per episodis de gran mortalitat, com la pandèmia de grip del 1918 o la guerra civil.

El mateix passa amb els habitatges i l'edificació, de manera que podem distinguir en l'evolució de la construcció les generacions plenes dels polígons d'habitatge de la dècada dels 60 dels segle XX o les generacions delboomde les casetes adossades des de finals dels anys 80.

Aquesta demografia de l'habitatge ens ofereix, però, una piràmide d'edats sorprenent per l'aparició, durant els anys de la bonança econòmica, d'una generació d'habitatges que, més que plena o buida, caldria definir com a foradada. És a dir, un molt gran estoc d'habitatges desocupats o fins i tot a mig edificar.

Parlaríem per tant de dos grans conjunts de construccions: en primer lloc, els habitatges efectivament construïts però mai ocupats i que, amb les seves portes, finestres i garatges tancats, es van degradant sense cap manteniment. En segon lloc, els habitatges certament iniciats però mai acabats i que constitueixen el testimoni més cru del que l'esclat de les bombolles immobiliàries, en plural perquè caldria parlar de més d'una, ha representat per a les nostres ciutats.

Els dos grups d'habitatges mostren un territori enstand by, en espera. Però en espera de no se sap ben bé què perquè la crisi econòmica i la magnitud real de l'imponent gruix de construcció comptabilitzat fa molt difícil imaginar solucions de gestió a curt termini.

Segurament l'impuls imme­diat de pensar en la demolició pot ser visceralment comprensible, però ni és raonable ni, en realitat, factible en termes econòmics i territorials, si més no com a solució universal. Llavors, ¿què es pot fer? ¿Com es pot arribar a reciclar aquests parcs d'habitatgeszombis, que no només es van degradant ells mateixos cada dia que passa sinó que degraden al mateix temps el seu entorn i el seu paisatge?

L'abandonament d'aquestes promocions immobiliàries ens explica amb tota claredat la majúscula indigestió constructiva a què hem sotmés el territori. Però quan s'analitzen un per un els casos, quan es comprova la manera en què es van arribar a proposar, aprovar i edificar molts d'aquests conjunts residencials, ens adonem que no pocs d'ells es construien amb la certesa que aquells habitatges mai podrien ser no ja ocupats, sinó ni tan sols ­acabats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un sistema obscè

És llavors quan es fa evident l'obscenitat d'un sistema de construcció del territori en realitat ben dissenyat únicament per servir uns interessos de part i mai col·lectius, per proveir de beneficis a pocs tot generant perjudicis a molts. És a dir, tot allò que el bon urbanisme, aquell que volem pensar que encara és possible definir com l'art de fer ciutat, hauria d'haver evitat.