L'edat de la indiferència

Nnomés fa un parell de dies es deia que, finalment, havia arribat elja n'hi ha prou. Fins i tot es va formar un moviment internacional, nascut per cert a Espanya, la finalitat del qual semblava ser mostrar una santa indignació per la situació general del món. Es va identificar l'enemic: era l'entitat abstracta anomenada capitalisme, amb totes les seves conseqüències negatives, en especial les que afectaven els mateixos indignats: l'atur juvenil o la falta d'oportunitats. Tot això anava convenientment amanit amb alguna expressió d'abstracta solidaritat amb els desheretats del món (que són majoria, quina casualitat).

En lloc d'arremangar-se i posar-se mans a l'obra, que és el que fan les associacions cíviques voluntàries que van pel món solucionant problemes reals, jugant-s'hi la pell i deixant-se de retòriques, els nostres indignats filomediàtics van muntar petits actes a la plaça pública. Avui, si encara perviuen en algun lloc, ja no munten res. I això que el món està pitjor.

Corre la sang a Síria. El tirà i els seus amics s'entreguen a la matança química dels seus súbdits, en una emulació perfecta de la que un altre tirà del país veí,Saddam Hussein,va posar en pràctica contra els seus al desgraciat Iraq, sobretot si tenien la mala fortuna de pertànyer al martiritzat poble kurd, que es reparteix entre cinc estats sense pietat (començant per Turquia, que, a sobre, pretén entrar a la Unió Europea).

No fa gaire temps els europeus estaven enfrontats i dividits davant les contradiccions flagrants de la seva pròpia civilització imperial. La guerra d'Indoxina (heretada després pels Estats Units) posava França contra les cordes. La d'Algèria, a ella i també a tots els europeus. La invasió russa de Txecoslovàquia el 1968 esquinçava l'esquerra. Els règims dictatorials a l'Europa meridional -Grècia, Espanya, Portugal- agitaven consciències solidàries a mig món, aviat seguides per l'intolerable escàndol dels seus èmuls sud-americans a l'Argentina, Xile i altres llocs. Per fi el món civilitzat havia arribat a l'afartament: fins i tot l'esquerra més conseqüent acceptava que la democràcia anomenada burgesa (¿on estaven ja els burgesos?) era un mal tolerable. I reformable.Reformistava començar a no ser una paraula insultant.

¿Havia començat una nova era moral? Això va arribar a semblar. El que ningú esperava és que el que podia estar obrint-se camí, suaument, imperceptiblement, era una nova era immoral: la de la indiferència. Com més gran era la xerrameca (els cursis en diuendiscurs) sobre la mundialització (altres en diuenglobalització), més gran era també la indiferència davant el que solia anomenar-se justícia social, i no només aquí sinó en un món en què tots depenem de tots.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Potser algun lector no gaire jove enyora les discussions acalorades sobre les guerres colonials, els drets dels pobles, les violacions dels més elementals drets civils en aquest o aquell país remot, per no parlar de les del propi. Però un voldria imaginar, enmig d'aquest plàcid estiu en què la preocupació més gran sembla ser el nombre de milions de turistes que deuen haver vingut a deixar els seus euros o els seus rubles a Espanya, que algú, en algun lloc, se'n recorda de veritat de Síria: de la seva gent aixafada, del seu sanguinari tirà i d'aquells països, fills del més noble ideal de convivència mai imaginat, el comunista, la Xina i Rússia, que recolzen aquest règim vergonyós. I de la covardia dels nostres governs, incapaços de posseir el coratge d'actuar segons les seves pròpies conviccions. Ni intervenen, ni ajuden, ni s'arrisquen en favor de la més elemental fraternitat.

Tot seguirà igual, o pitjor. Seguirem embrancats en altres guerres, més útils per als nostres interessos, i mirarem cap a un altre costat. I ja ningú tindrà la gosadia per, com a mínim, dialogar, debatre i denunciar l'obscenitat del món. Senyores i senyors, celebrem com es mereix la triomfal arribada de l'edat de la indiferència. Mirem amb condescendència i unes gotes de pietat a qui encara és capaç d'indignar-se davant el mal aliè, per distant que sigui. És el més còmode. I a sobre, no fas el ridícul amb tanta ingenuïtat. Aquí ja tothom ha perdut la seva innocència.