Xile i la memòria històrica

Des de 1973 i fins a finals de 1974, la casa, de dos pisos, va ser utilitzada per la Direcció d'Intel·ligència Nacional (DINA) per interrogar, torturar i iniciar el procés de desaparició forçada de persones desafectes al cop dePinochet. Situada al número 38 del petit carrer de Londres a Santiago, no lluny del palau de la Moneda, van passar per les seves dependències més de 2.000 segrestats. Almenys 96 d'ells van ser assassinats,van desaparèixero van morir a conseqüència de les tortures infligides. Davant les nombroses denúncies rebudes per l'ús de l'edifici, el règim, que ja s'havia encarregat de destruir, sense deixar rastre, tres centres semblants més de la capital, va canviar el seu número pel 40 i va mirar d'obliterar el record del que s'hi havia perpetrat. Sense èxit. Declarat monument nacional el 2005, Londres 38 ha estat transformat en un espai de memòria, reflexió i debat que avui visiten massivament xilens i estrangers amb ànsies de veure-ho amb els seus propis ulls.

Durant una breu estada a Santiago fa dos mesos no vaig perdre l'oportunitat de penetrar en l'excentre de repressió i extermini. L'experiència és commovedora, no només per trobar-se un en el mateix escenari de l'horror (¡aquells murs grisos, despullats, aquells passadissos llòbrecs, i fins i tot l'absència de parafernàlia de tortura, que fa treballar més la imaginació!), sinó per la copiosa informació sobre el funcionament de la casa que imparteixen, amb màxima professionalitat

-i indignació continguda- els seus joves i amables guies. ­Recomano consultar la seva web (www.londres38.cl).

Si aquell immoble impressiona per la seva immediatesa, el Museu de la Memòria i els Drets Humans, situat al barri de Matucana, dóna la verdadera mesura de la determinació amb què Xile ha decidit afrontar la brutalitat del pinochetisme i impedir el seu oblit. L'ampli i bonic edifici va ser inaugurat el gener del 2010 per la llavors presidentaMichelle Bachelet.El propòsit: donar visibilitat a les violacions dels drets humans comeses pels militars i els seus còmplices, dignificar les víctimes i les seves famílies i promoure l'estudi i la deliberació al voltant dels fets. I, per extensió, al voltant de la intolerància a escala internacional.

A través d'un enorme recull d'objectes, documents i arxius en diferents suports i formats, i una innovadora proposta visual i sonora, el museu -que disposa a més a més d'un auditori de generós aforament per a conferències, representacions teatrals, dansa, etcètera- permet seguir pas a pas el cop d'Estat (hi ha metratge esglaiador del bombardeig aeri de la Moneda), la repressió subsegüent, la resistència, l'exili, la solidaritat d'altres nacions i les polítiques de reparació. Un surt, si bé aclaparat per l'evidència de tanta maldat i abjecció humanes, reconfortat per les mostres de valentia i integritat davant l'adversitat també recollides. I, sobretot, ple d'admiració per un país capaç d'assumir l'obligació d'investigar, amb rigor científic, el seu particular holocaust. Com en el cas de Londres 38, recomano la seva pàgina web (www.museodelamemoria.cl).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A Xile es comenta amb assiduïtat i sorpresa la mala paga acordada al jutgeGarzónpels seus companys de professió, així com l'aversió de l'Estat espanyol a afrontar els crims del franquisme. Les preguntes són insistents. ¿Com es pot explicar que, gairebé 40 anys després de la mort del dictador, segueixin encara en fosses comunes i cunetes unes 130.000 víctimes d'aquell nefast règim? ¿Com és que la recerca i rescat d'aquestes fosses queda gairebé exclusivament en mans d'associacions privades, a més a més amb escassos mitjans? ¿On són l'ètica, la pietat? ¿Com pot Espanya mantenir el cap dret en una Europa on els alemanys sí que han netejat el seu territori de símbols feixistes i encarat amb valentia i profund dolor la monstruositat del hitlerisme? ¿És que potser el país ha perdut absolutament la vergonya i la noblesa?

El Partit Popular fa anys que utilitza la calúmnia que insistir a buscar els desapareguts de la repressió franquista és remoure l'odi. Aquí el Caudillo iPrimo de Rivera reposen encara junts sota de la creu cristiana més alta i ofensiva d'Occident. Aquí un diputat provincial de Lugo acaba de dir públicament que «els condemnats a mort perFrancos'ho mereixien»... sense que el PP l'hagi expulsat immediatament sinó, al contrari, elogiï la seva «rectificació». Aquí el carrer d'Oviedo que alberga la seu del Premi Príncep d'Astúries continua amb el nom del generalJuan Yagüe,l'autoconfessat botxí de Badajoz, i ningú se n'assabenta ni s'immuta. Aquí... A aquestes altures, ¿no n'hi ha gairebé per perdre l'esperança? Escriptor.