Un deute saldat
"Valdés, malgrat tot, segueix sent un dels nostres. Un any després ens ha tornat el títol que ens va robar"
Messi controla una pilota en el partit de tornada de la Supercopa. /
La catàstrofe que va protagonitzar Valdés ara fa un any martelleja encara algunes consciències. Un estúpid regat sobre Di María va propiciar el 3-2; va ser el pròleg de la derrota a la Supercopa en què també van ajudar els protocol·laris errors de Mascherano i Piqué. Però en realitat va ser aquell regat calamitós el que va fer possible que Mourinho abandonés el seu monument a la infàmia amb tres títols, i no dos.
VV, malgrat tot, segueix sent un dels nostres. Un any després ens ha tornat el títol que ens va prendre i ho ha fet amb dues parades antològiques que lamentablement no es recordaran d'aquí un temps. Sí que parlarem del remat picat de Neymar que ens va donar el títol, i qui sap si algun tarat rememorarà les males arts de Godín, aquest senyor que va perdre ahir a la nit la primera de les sis finals disputades al llarg de la seva carrera.
Els que de cap manera oblidaran el que va passar ahir a la nit són Turan i Villa. Les seves dues pilotes portaven el verí del gol, la inequívoca aroma de la desgràcia. Només un boig meravellós seria capaç de treure aquí les mans que tan estupendament els ha negat a altres. Aquest Atlètic és un equip convençut, fanàtic, on ningú somriu, com va fer àmpliament Song en l'anada. És un Atlètic de molt futbol i molta fam, que es mereixia més el títol, que va creure més en ell i que en bona lògica avui mateix hauria de visitar Neptuno. El pla de Simeone, no obstant, tenia una sola llacuna: un porter de crani impossible, que va celebrar --fet insòlit-- el primer dels seus miracles amb el puny tancat i mirant cap a la grada.
Notícies relacionadesTots al Qatar Stadium sabien ahir a la nit que l'onzena Supercopa la va guanyar un tio que sap que està fora del club i que ens en devia una. Durant la deslluïda entrega del trofeu flotava en l'ambient el torturat rictus del nostre número u i per un moment algú va creure sentir, procedents de la tercera graderia, certs acords de Dylan.
