pericoscopi
Tenim motius (per a l'optimisme)
Un empat a zero té gairebé sempre una part tristoia, sobretot si el teu equip jugava a casa i creus que va tenir oportunitats per marcar algun gol (en aquests casos s'acostumen a recordar més les opcions pròpies que les del rival). A més a més, ja fa molts anys que un empat està més a prop d'una derrota que d'una victòria; ja gairebé ningú recorda els temps en què per guanyar només et donaven dos punts (els cromos d'aquells temps ja estan mig descolorits). Sortir del camp sense haver vist ni un gol acostuma a deixar l'aficionat amb un rictus de desencant, com l'estudiant que va aprovar la selectivitat però no va treure prou nota per matricular-se a la carrera que desitjava.
Així estàvem més o menys els periquitos ahir, després del partit contra el Betis, lamentant no haver tingut una mica més de sort en algunes jugades davant la porteria rival. No obstant, tenim alguns motius per compensar aquest sentiment. Abans que res, el fet mateix de poder comentar si una rematada o una internada dins de l'àrea hauria pogut acabar en gol ja dóna idea que l'equip va demostrar actitud i qualitat per haver-se pogut emportar el partit. En realitat, és molt millor poder comentar els «gairebé» que respirar pels «encara sort», malgrat que en el moment del xiulet final no ho sembli.
En segon lloc, també ajuda a veure les coses amb il·lusió que les jugades d'estratègia ja no es comptin com a perills en la porta pròpia sinó com a opcions reals a favor que el públic aplaudeix com a mig gol, a l'estil dels anglesos. Potser és mèrit de l'entrenament d'Aguirre, potser són talents individuals com aquell cap de David López, però la paraula córner ja no ens aterreix com fa tot just un any.
Notícies relacionadesTambé estem animats perquè no es complirà la profecia funesta de «fitxatges de segona, equip de segona». Ja hem esmentat David López, però s'ha de prestar atenció a la connexió Lanzarote-Thievy, a la qual de moment només veurem a la mitja hora final -una cosa molt comprensible-, però que ens pot alegrar bastants desenllaços de partits.
Al marge del joc, hi ha almenys tres motius més perquè avui estiguem contents de l'Espanyol: un, les abraçades que va rebre Verdú dels seus excompanys al final del partit em van semblar una mostra encomiable d'esportivitat i companyerisme. No vaig entendre mai els barcelonistes quan es van obsessionar amb Figo, i de la mateixa manera no entenc els xiulets a un professional per haver pres una decisió legítima. Dos, la decisió de la grada d'homenatjar Miki Roqué com es fa amb Dani Jarque. Això sí que és un gest emocionant. I tres, per descomptat, la victòria de les noies de l'Espanyol contra el Barça en la final de la copa Catalunya: s'ha de fer més cas al futbol femení.
