El projecte de futur
Un llegat tòxic
Cal una consciència històrica col·lectiva que articuli com més aviat millor un contrarelat polític
Hem passat de viure en el suposat final de la història a habitar un moment contra rellotge. Ara bé, el que realment arriba al final és la coartada d'estabilitat i creixement infinit amb què es van encobrir durant dècades les devastadores pràctiques econòmiques que ara han explotat, per més que encara s'intenti manipular la fantasia infantil que és possible tornar al punt d'inici, com si aquí no hagués passat res. S'han cremat els ponts, si és que alguna vegada n'hi va haver, i a l'interior de la «crisi» sembla covar-se la següent, sense que s'hi faci res per evitar-ho. Una vegada que una cosa així ha passat no hi ha marxa enrere, perquè el món des d'aleshores ja és nou. El temps històric no és un palíndrom, no es pot recórrer indistintament d'enrere cap endavant i viceversa. Ens agradi o no, ens atemoreixi o no, la configuració que ha pres.
EL PRESENT ens repta a ser capaços de pensar des de l'interior mateix d'aquesta esquerda històrica. No tan sols necessitem saber com hem d'actuar enmig del moment d'absoluta urgència que vivim; la característica de la nostra època és que ara també ens hem de convèncer que podem fer-ho. Contemplar les fotografies de les ruïnes de Detroit és un bon exercici mental, si és que encara no sabem què està passant cada dia en tots els hospitals, centres socials i escoles públiques que encara segueixen drets. Qualsevol reflexió que fem ara s'ha d'efectuar durant el curs mateix dels esdeveniments.
La idea no és pas nova.Schillerva comparar fa més de dos segles els estats amb un rellotge vivent, que «no pot suspendre la seva marxa. S'ha de recompondre sense parar-lo i canviar-ne la roda sense interrompre el moviment». L'única treva possible avui és la fissura oberta per la nostra perplexitat, un espai de reflexió en el qual ni tan sols ens podem permetre el luxe de parar durant gaire temps. Perquè cal convertir com més aviat millor aquesta discontinuïtat històrica en una bifurcació respecte al desastrós camí que obstinadament s'ha pres.
Detroit és una potent metàfora que ens interpel·la a través de les seves inquietants imatges. Biblioteques amb llibres encara oberts, oficines d'ocupació desmantellades, fanals trencats, vivendes buides on encara queden restes dels seus habitants. A primer cop d'ull, aquestes instantànies semblen donar testimoni d'alguna catàstrofe imprevista: una explosió, un cicló, alguna mena d'infortuni.
El que encara angoixa més, si això fos possible, és descobrir que no es tracta d'un cataclisme natural ni d'una sobtada explosió nuclear, sinó del producte d'una lenta deixadesa, progressiva i implacable. ¿Què és el que pot ennuvolar el judici de tantes persones durant tants anys perquè acabi passant una cosa així? ¿I com és que sembla que van habitar aquests llocs en descomposició fins a l'últim moment? Més que una ciutat fantasma, Detroit sembla una ciutat poblada per fantasmes. Per persones perdudes en algun punt del temps que no han estat capaces de determinar. O a les quals no s'ha deixat cap altre lloc on viure.
Aprendre alguna cosa de Detroit com a metàfora és apuntar a una idea bàsica: estem immersos en un aclaparador curs d'esdeveniments, però podem reaccionar-hi conscientment i modificar-lo. Això significa destituir processos i responsables, constituir altres institucions polítiques o defensar algunes de les existents en la mesura que encara les necessitem. I aquest, no cap altre, és el moment de fer-ho.
Podem obrir, i hem de fer-ho, un temps històric habitable, en comptes de tancar-lo per enderroc. És veritat que el puzle de l'ara sempre ve sense manual d'instruccions, tal comHannah Arendt va dir prenent prestada una cita deRené Char: el present és «una herència sense testament».
Però el que ens ha caigut a sobre és més que això: és un llegat tòxic, objectiu i subjectiu. És la verinosa herència del thatcherisme, del reaganisme i dels seus acòlits: governs, escoles de negocis, cercles empresarials avars i corruptes. I tota la indolència imaginable. En dues paraules: un Txernóbil cultural.
CAl una consciència històrica col·lectiva que articuli com més aviat millor un contrarelat polític i noves formes d'organització. Per a això és crucial reconstruir el procés de formació i expansió d'aquest llegat tòxic en marxa, vigilar el curs d'aquest riu de fang, per aclarir com hem arribat fins aquí i generar per al futur un arxiu de les seves evidències, abans que siguin esborrades. Aquesta severa consciència històrica ha de saber mirar simultàniament enrere i endavant, però no com el palíndrom impossible, no com qui fantasieja la marxa enrere.
Fer-se càrrec, sense autoenganys, de la irreversibilitat, és escapar a l'estructura d'una esperança buida. És l'únic impuls possible per revocar el que està en marxa i potser canviar-ne el rumb. Com va dirAlbert Camus:«Cada generació es creu destinada a refer el món. La meva sap que no podrà fer-ho. Però la seva tasca és potser més gran. Consisteix a impedir que el món es desfaci». Investigadora de Filosofia (UB).
