L'argument clau, la llibertat
¿Les fronteres actuals són inamovibles si un conjunt d'individus en un territori ho reclamen democràticament? ¿Com s'han de resoldre els conflictes territorials als estats democràtics en ple segle XXI? De moment són preguntes sense resposta que el liberalisme polític no ha contestat de forma clara i contundent. Hem de ser conscients que les delimitacions territorials que separen avui les societats no van sorgir del no-res ni es van delimitar de forma consensuada, sinó que la majoria són el resultat de conflictes bèl·lics --en el cas d'Europa-- o repartiment colonial --en el cas de l'Àfrica--.
Així doncs, si les fronteres s'han constituït de forma no democràtica en el passat, ¿per què no es poden qüestionar aquests murs polítics imposats? Si actualment encara existeixen conflictes territorials als estats és que els problemes que planteja la convivència entre diferents nacions no s'han resolt. L'estat hauria de construir un marc neutral que permetés la convergència de grups diferenciats en el si de la unió, però si aquest marc no és possible i es constata --de forma reiterada-- que les parts no poden trobar una sortida que satisfaci les aspiracions, el model ha de canviar.
I en aquest punt trobem el conflicte català. No relataré els intents d'encaix en més de trenta anys de democràcia ni em remuntaré als orígens il·lícits de les fronteres de l'Estat espanyol actual (resultat de l'annexió il·legal de la corona catalanoaragonesa per part de Castella en la guerra de Successió), sinó que em centraré a argumentar "per què" des de la llibertat s'hauria de permetre la secessió en el si dels estats liberals, i conseqüentment a Espanya.
Espanya és un estat democràtic, social i de dret --o així es descriu en el primer article de la Constitució--, per tant, un estat que es regeix per una Carta Magna que el reconeix com a liberaldemocràtic. Aquesta doctrina política té com a valor central la llibertat, i conseqüentment, el respecte i la tolerància a les decisions de l'altre. En el marc de les relacions individuals doncs, acceptem que un subjecte A no pot interferir en les accions del subjecte B si aquest no comet un dany a un tercer. Aquest és el límit de la llibertat individual.
Si traslladem aquesta situació al conflicte territorial català i en el pla dels drets col·lectius, Catalunya parteix d'una presumpció de llibertat d'actuació, és a dir, té el dret a exercir la secessió mentre no es demostri que la seva acció atempta directament contra els interessos d'un tercer. ¿Quins drets col·lectius o individuals concrets vulnera el dret a decidir de Catalunya? ¿S'atempta contra els drets humans de la resta d'Espanya? No! Només s'argumenta que es trenca la "indissoluble i única" unitat d'Espanya.
Considero que aquest no és un argument seriós que pugui impedir l'exercici de la llibertat. Els que s'oposen al dret a la secessió han d'explicar quins interessos es vulneren, i demostrar que aquests tenen una càrrega moral suficient per impedir que una part d'un territori se separi de la resta si així ho vol. No ho dic jo, ho assegura Allen Buchanan, catedràtic de ciència política de la universitat de Duke i principal estudiós de les teories de la secessió.
Notícies relacionadesPer tant, seguint aquesta lògica, és la resta de l'Estat que ha d'argumentar per què Catalunya no pot decidir lliurement el seu futur, ha d'esgrimir les raons que impedirien que se celebrés un referèndum de sobirania en una democràcia. No és Catalunya qui té la responsabilitat de justificar el seu dret a exercir la llibertat, sinó el govern espanyol d'argumentar per què no pot fer-ho.
