La disjuntiva catalana
La ciutadania dibuixa el camí
L'obligació de tots és fer allò que vam prometre fa tan sols uns mesos: votar en una consulta
El motor del país és la seva gent. Així és, afortunadament. L'exigència democràtica de decidir el nostre futur col·lectiu votant respon, sobretot, a la voluntat d'una societat que anhela decidir, que vol prendre la paraula, que ha decidit que ningú més seguirà decidint per nosaltres. Que el futur és nostre i el volem ben nostre.
És la societat catalana qui està marcant els tempos d'aquest procés democràtic enfront d'aquells que dubten o aquells que no volen que ningú voti. Perquè aquesta és avui l'única dicotomia existent: els que volem votar i els que no ens volen deixar votar. Afortunadament, també, el país està cohesionat, és conscient de la seva pluralitat i ha pres consciència que no s'ha de resignar a viure dins un Estat espanyol que no només no ajuda sinó que desatén les necessitats bàsiques de la nostra societat, que genera problemes en lloc d'aportar solucions.
Dissortadament patim un Estat que no està al servei de la ciutadania. I això és precisament el que volem i necessitem: un Estat al servei dels ciutadans i una societat més lliure, pròspera i justa. Aquesta és la nostra esperança i avui tenim l'oportunitat històrica de construir aquest Estat, i fer-ho de bell nou: la República Catalana.
Dimecres, Onze de Setembre, tenim un gran repte: la Via Catalana per la Independència, un projecte ciutadà, de tots, determinant per marcar el camí, els tempos i els esdeveniments. La mobilització popular és vital i ho seguirà sent, són el tremp i la pulsió de la ciutadania els que dibuixen el ritme i el camí. I l'obligació de tots els que tenim responsabilitats, sigui d'una mena o d'una altra, és escoltar el clam de la gent i fer allò que ens vam comprometre a fer tan sols fa uns mesos: posar el futur del país en mans de la gent. N'hi hauria prou de fer un repàs dels fets viscuts a finals d'estiu del 2012 i durant la tardor. De la massiva manifestació que va viure Barcelona, de la lectura inequívoca que se'n va fer i de la convocatòria electoral posterior amb la promesa de celebrar una consulta al frontispici.
Aquest, el dret a decidir a través d'una consulta, va ser el leitmotiv de la campanya electoral del novembre i el veredicte de les urnes va ser inapel·lable, amb una clara majoria a favor, una majoria que totes les enquestes no fan més que ratificar i ampliar dia rere dia. Els ciutadans catalans volen votar i decidir lliurement el futur, els d'Alcanar i els de Cornellà, els de Vic i Reus, els de Barcelona i els de Figueres, els de Lleida i els del Pirineu. Tots, parlin la llengua que parlin, vinguin d'on vinguin, estem cridats a decidir el futur i a acceptar el veredicte democràtic de la majoria. I ho volem fer com més aviat millor, tenim una data a l'horitzó, el 2014. Empenyem per fer-ho possible i serà una realitat. Ja sabíem que pel camí trobaríem dificultats, sabíem que no seria fàcil. Estàvem advertits. Ara toca arremangar-se i treballar sense defallir, ens hi juguem el futur, un futur digne per a nosaltres i els nostres fills o, en defecte, seguir en aquest laberint sense sortida, de submissió política i econòmica, de subalternitat.
El camí de la llibertat ha començat i no té marxa enrere, fa massa temps que esperem, ens hem carregat de paciència, ho hem intentat tot. El catalanisme ha fet tot el que ha pogut i més per arribar a una entesa amb l'Estat espanyol. Aquest camí està esgotat, els fets demostren la seva inviabilitat i insistir-hi només pot portar més frustració i més patiment per a una societat que anhela viure i conviure, en pau i llibertat. El procés és sòlid perquè la seva fortalesa respon a la voluntat de la gent, la veritable protagonista del procés que estem vivint.
I no tinc cap mena de dubte que novament, fins i tot més que mai, la ciutadania s'expressarà amb claredat, massivament i pacífica aquest dimecres a la Via Catalana. Una mobilització com no s'ha vist mai a Europa, una demostració incontestable de la voluntat de la ciutadania catalana. Un fenomen d'aquesta magnitud hauria de convidar a reflexionar tothom, no només per la seva singularitat sinó per la seva força, perquè neix del cor de la gent, dels anhels de la gent, de les seves il·lusions i esperances. És l'hora que parli el poble, empenyem per què sigui així, tots hi som cridats tal com va deixar escrit el poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés:
«No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
Notícies relacionadesNo podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu».