Anàlisi
En vostès no hi confiem
No hi ha més víctimes que els esports no professionals o semiprofessionals, que prosseguiran el seu imparable descens als inferns. El desastre de la nova derrota olímpica de Madrid resideix en les irreals expectatives amb les quals, d'un temps ençà, es revesteix qualsevol tipus de projecte a Espanya: sense el més petit esperit crític, des de la unanimitat obligatòria i amb la supèrbia per bandera.
El COI està en dificultats perquè el món està en dificultats. Aquesta vegada no era l'elecció de la més bella del ball, sinó que tocava escollir l'opció menys dolenta. Així de cru. Tòquio és l'epicentre d'una nació que fa dues dècades que està en recessió, amb governs inestables i seriosos problemes mediambientals. Istanbul és un niu de conflictes socials, dirigit per un govern autoritari que va permetre el dopatge d'Estat. Madrid, capital d'un país arruïnat, posseeix un deute de 7.000 milions, gairebé com la resta de ciutats espanyoles juntes, i està dirigida per una classe política corrupta i de pèssima reputació. Berlín, París i Roma van decidir abstenir-se'n. Així que s'havia d'escollir la menys dolenta. En aquesta situació, si vostè fos membre del COI, ¿quina escolliria per protegir el seu negoci? ¿En qui confiaria per mantenir el circuit allunyat dels mals? ¿En l'alcaldessa del cafè amb llet o en l'executiu Masato Mizuno?
En la presentació hem comprovat que els aristòcrates (Samaranch o Felip de Borbó) eren infinitament més brillants i consistents que els polítics, desconnectats de la realitat, directament ridículs en la seva inversemblant Marca Espanya. Madrid tenia un sostre de vidre fixat en 32 vots, els que va aconseguir en la seva lluita pels Jocs del 2012, i va repetir en la final contra Rio. Aquesta vegada s'ha frenat en 26. Els seus arguments de sempre ni tan sols l'han portat al mateix resultat de sempre, sinó pitjor.
Esportistes desemparats
Tenir construït el 80 % de les infraestructures set anys abans d'uns Jocs no serveix com a argument davant el COI. I, sens dubte, retirar les ajudes als esports menys professionals no és la millor manera de convèncer els votants olímpics sobre el teu suport a l'esport. Que guanyar els Jocs fos l'única sortida possible per als esportistes espanyols era l'equivalent a dir que estem en un país on el que menys importa és, precisament, l'esport. Quan el president d'una Federació Internacional observa que els esportistes espanyols s'han de pagar de la seva butxaca el viatge per disputar un Mundial, ¿què creuen que pensa de Madrid 2020? ¿I quan llegeix les excuses sobre el dopatge?
Als membres del COI se'ls ha descrit, sovint amb raó, com una gent d'escassos escrúpols, fossilitzats, corruptes i distants de la realitat. Alguns són així, però al COI hi ha moltes persones intel·ligents i ben formades, capaces de distingir qui és qui. En temps foscos, han escollit l'opció menys dolenta i han bufetejat la reputació dels polítics espanyols: el COI els ha dit, i no en sentit metafòric, que s'ocupin de ressuscitar un país trencat.
