Millor calladets
¿Quina por tenen els que no estan disposats que s'escoltin veus discordants amb el sobiranisme?
Fa alguns dies publicava en aquestes mateixes pàgines un article titulat Teoria de l'olla a pressió, en què assenyalava que la societat catalana semblava estar caient obertament en el que Tocqueville va denominar «l'espiral del silenci», un dels trets més clars del qual consisteix en el fet que els individus amaguen en públic allò que pensen, i acomoden les seves manifestacions davant els altres al que perceben com l'opinió dominant al seu entorn.
Com sempre en aquests casos, no han faltat les respostes, més o menys afins a l'oficialisme català, que han qualificat d'exagerats, si no de caricaturescos, els meus plantejaments. O per dir-ho amb una mica més de precisió: m'han atribuït la imperdonable fal·làcia de convertir l'anècdota (d'algunes situacions particulars) en categoria (d'una presumpta intimidació generalitzada). Resulta revelador, en primer lloc, que una classe de respostes no hagi qüestionat en cap moment l'existència d'una decidida pressió per part dels mitjans de comunicació públics en favor de l'opció secessionista. Pel que es veu, als oficialistes no sembla importar-los gens ni mica l'escandalosa absència de pluralisme que es dóna en aquests mitjans, com qualsevol Telenotícies dels últims temps, fins i tot escollit a l'atzar, permet acreditar.
No deixa també de cridar l'atenció tan benèvola actitud amb els mitjans afins per part de gent que tota la seva vida política han convertit en pedra d'escàndol qualsevol anècdota insignificant, sempre que els permetin atribuir-se el paper de víctimes. Una frase estúpida sobre l'ús del català proferida per un descerebrat militant del PP en un racó perdut de la Península, o la multa a un conductor per portar a la matrícula del seu cotxe un adhesiu (en tot cas il·legal) il·lustren el tipus d'anècdotes banals que -dia sí, dia també- es difonen amb grans escarafalls, a manera de munició ideològica perquè no s'apagui la flama del sentiment de greuge permanent, als mitjans i les pàgines web alineats amb el sobiranisme.
Temo, per cert, que aquest ordre d'anècdotes no resisteixen la comparació, pel que fa a la capacitat d'intimidació sobre els catalans dissidents, amb les declaracions d'un president de l'Acadèmia del Cinema Català en què afirmava que «quan giri la truita, els que no siguin independentistes seran traïdors», o amb les paraules d'un altre president, el d'una de les més altes institucions culturals d'aquest país, qualificant de «col·laboracionistes casolans amb els antagonistes de la sobirania» els no secessionistes.
Una altra estratègia argumentativa dels nostres oficialistes és la de relativitzar els reals efectes que els seus reconeguts intents de manipulació obtenen. N'hi ha hagut que fins i tot s'han acollit als paral·lelismes històrics, segons la meva opinió amb escassa fortuna. Així, un prestigiós analista local restava importància al retret d'instrumentalització dels mitjans públics catalans amb l'argument que, al cap i a la fi, més intens va resultar l'adoctrinament franquista i no va impedir que, anys després, rebrotessin els sentiments nacionalistes.
Desafortunat argument, certament: és evident que no devia haver resultat del tot inútil tant adoctrinament quan el dictador va poder acabar els seus dies al llit. Seguint amb l'analogia, potser l'adoctrinament sobiranista no impedeixi que, d'aquí un temps, la societat catalana valori les coses d'una altra manera a com ho fa en l'actualitat (pensem en què va quedar, després de tanta efervescència, un pla Ibarretxe que també es presentava com el clam imparable de tot un poble), però de moment sembla clar que està complint la funció per a la qual ha estat dissenyat, a saber, advertir els ciutadans de Catalunya que no convé que facin pública la seva oposició a les pretensions secessionistes.
Notícies relacionadesHI HA, finalment, els que interpreten que és l'exercici del dret a decidir l'única forma d'acabar amb totes aquestes discussions, que jutgen bizantines. Concediu-li la veu al poble català, argumenten, i sabrem fins a quin punt els ciutadans es manifesten lliurement quan s'expressen en públic com ho fan o, per contra, obren així perquè se senten objecte d'alguna intimidació. ¿Quina por tenen els detractors del sobiranisme que s'escolti la veu del poble català?, és la pregunta mantra que repeteixen de manera gairebé obsessiva a totes hores aquests decisionistes recalcitrants. Semblen oblidar -o, pitjor encara, ignorar- que en una democràcia que es tingui per deliberativa hi ha una pregunta prèvia, ineludible, que algun d'ells hauria de tenir, per una vegada (o d'una vegada), l'amabilitat de respondre: ¿i quina por tenen els que no estan disposats de cap manera que s'escolti a la plaça pública la més mínima veu discordant? Catedràtic de Filosofia Contemporània
a la Universitat de Barcelona.
