Després del relat: un Barça postmodern
"La certesa que ens queda dels 14 mesos en què Rosell ha exercit de president és que el club ha perdut aquell patrimoni anomenat credibilitat"
Sandro Rosell i Florentino Pérez, a la llotja del Camp Nou abans de començar un Barça-Madrid. /
El comunicat de la destrossa neonuñista és extens. Tenim part del vestidor cabrejat per les no renovacions de gent del cos tècnic que només s'expliquen des del sectarisme contra Guardiola. Tenim diversos capitans --potser parlem d'un pòquer, però deixem-ho en això, en només diversos-- indignats amb la directiva. Tenim, segons ha arribat a aquest forat, un Messi que li ha vist les orelles a Sandro i que ja li ha muntat un total de tres dures escenes per no sentir-se respectat... Amb amenaces incloses. Seguim. Tenim Tata com a complet aprenent, que mereix tota la nostra confiança, però faltat encara de força. Tenim el millor comunicador de tots els que hi ha aquí dins, Zubizarreta, en una curiosa situació d'interinatge. I tenim, per a què ho hem d'ocultar, un club que té la immensa majoria dels grans mitjans de la ciutat a la butxaca --i aquesta ubicació no és metafòrica.
Passa també que els arquitectes de totes i cada una de les quatre Champions alçades per aquesta institució són insultats a cada ocasió pels actuals gestors del club: de fet, se'ls ataca més a ells, que en justícia haurien de donar nom al museu o als gols del Qatar Stadium, que a cap altre personatge del planeta futbol. Ja posats a bussejar en la misèria, hem de creure'ns allò dels vuit milions en opcions preferencials sobre jugadors ignots i empassar-nos l'opacitat dels números del fitxatge de Neymar, i no esmentar, sota pena d'acabar en un jutjat, el fosc rombe Rosell-Teixeira-Qatar-Andorra.
Amb aquest panorama, quan se succeeixen els casos d'Abidal i Mickeal un ja no pot ocultar la seva vergonya. I ens assalta la vaga sensació de ser uns traïdors: sabem que hauríem de vibrar molt fort davant la imminent visita del Sevilla, i agafar un enorme tros de pa per mullar-lo a fons, perquè la catàstrofe a Florentinópolis s'olora des d'aquí... Però no. No ens surt. Potser la culpa és nostra, per haver-nos acostumat a aquella cursileria anomenada relat, per haver adoptat la romàntica convicció que hem de guanyar sent els millors, per tenir l'estúpida pretensió que a cada victòria es defensa una idea del futbol.
Notícies relacionadesLa veritat última que ens deixa l'estiu, la certesa que ens queda dels 14 mesos en què Rosell ha exercit de president, és que el club ha perdut aquell patrimoni anomenat credibilitat. A canvi, té unes prioritats que a nosaltres, a la gent del carrer, ens semblen incomprensibles. Ens hem quedat sols, amb la nostra gorreta del Barça i les ganes de xiular Sabi Alonso.
