¿Sabran fer-ho?
Milers de persones es van congregar al passeig de Gràcia durant la cadena humana multitudinària de la Diada del 2013. /
Una vegada més, el govern de Mariano Rajoy s’equivoca de ple. Sembla com si no sabés escoltar la veu del vent, sembla com si no sabés llegir. Tan se val si els que varen protagonitzar la cadena humana del dia 11 eren quatre-cents mil o un milió. La moguda ha estat de tal magnitud que aquest aspecte esdevé secundari. El cert és que la gent va obviar la dinàmica habitual d’una diada festiva i va optar per acudir a una mobilització reivindicativa. La negació d’aquesta evidència des del Govern central es un símptoma, no sols de miopia política, sinó també un mal auguri per a la ciutadania. Probablement el denominador comú dels milers de catalans que varen participar a la Via no vagi més enllà d’un enuig difús i transversal contra un munt de situacions decebedores i frustrants: la crisi, l’atur, la corrupció, les retallades o les bretolades que deixen anar alguns... Compte! No vull minimitzar res. Tot això guarnit amb la vistositat de les banderes o el discurs que predica la medicina màgica que ens guarirà de tots els nostres mals. Sí, l’anunci d’ una hipotètica independència bastida sobre el simbolisme recreat al Born ha fet, i fa, forat entre una ciutadania àvida de resultats tangibles. Les coses són així. Milers de catalans s’han mogut amb estelades a les mans malgrat no saber, ni sospitar què passarà l'endemà, ni quins camins emprendran els responsables politics del país. Emotiu dia per a molts, preocupant per a altres i preludi d’un temps que s’albira monotemàtic políticament parlant.
Així les coses, tant el Govern espanyol com el català tenen una patata calenta damunt la taula de difícil digestió. Malgrat tot, si imperés el regne de la raó, una sortida satisfactòria podria venir facilitada per l’aplicació del article 122 de l’Estatut que permet organitzar consultes en l’àmbit de les competències de la Generalitat amb l’autorització del Consell de Ministres. Ara bé, la qüestió més delicada rau al voltant del caràcter de la pregunta. Sobre la seva constitucionalitat (problema pel PP) o sobre la seva naturalesa decisòria (problema de CiU). Ambdós presidents de Govern es troben enguany davant d’un dubte quasi hamletià. Mas sobreviu captiu sota la pressió de Junqueras i les requisitòries de Forcadell. Crec, sincerament, que al president li agradaria alliberar-se d’aquesta càrrega. ¿Com? Si Mas arriba a un acord amb Mariano Rajoy podrà vantar-se d’haver fet entrar en raó el nacionalisme espanyol més ranci. Aquesta circumstància li permetria entrellaçar el seu discurs des d’una posició dominant amb el de PSC, IC, i UDC bastint un mur de contenció davant l’expansionisme del radicalisme republicà.
¿Què guanyaria Rajoy amb aquesta aposta no exempta de perills? Doncs tallar el conflicte, estalviar-se unes eleccions plebiscitàries, aparèixer com a aperturista i guanyar temps --com Mas-- esperant brots verds en el terreny de la economia. Avui moltes tertúlies i editorials de diari afirmen que ha arribat l’hora de la política amb majúscules.
Notícies relacionades¿Deu ser veritat? ¿Sabran fer-ho?
