Urgent: reformar la Constitució espanyola, especialment en el capítol 8è

En dos blogs anteriors --'Constitució: deure de memòria', 24 de desembre del 2012, i 'Canvis a la Constitució', 26 de febrer del 2013-- he plantejat l'apressant necessitat de reformar, després de 35 anys, la Constitució espanyola, particularment en el capítol que es refereix a la vertebració de l'Estat i que, per la immenses pressions d'aquell moment, va haver de quedar en "simfonia inacabada", en paraules del president Adolfo Suárez.

"L'Estat de les Autonomies, escrivia al mes de febrer, ha estat enormement beneficiós per al desenvolupament del conjunt de l'Estat espanyol. Però han subsistit, indegudament, limitacions i privilegis que ara s'han de transformar en unes normes en què, amb un suficient autogovern, càpiguen totes les excel·lents particularitats culturals i històriques d'Espanya… Ni un dia més ballant al so del dèficit i les primes de risc. Les regnes del destí comú no poden seguir anquilosades, cenyides al passat".

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Del blog del desembre n'extrec aquest paràgraf: "L'autèntica punta de boixets que van ser capaços de portar a terme, amb innombrables tensions, els 'pares' de la Constitució, va permetre fer efectiva la transició a un sistema democràtic, amb un pluralisme polític, cultural i lingüístic encomiable, aconfessional... La Constitució no només s'haurà de posar al dia serenament --sense l'assetjament dels mercats que, paradoxalment, increïblement, va motivar l'única reforma efectuada--, sinó que ha d'aparèixer com a solució i no com a problema, com la Carta Magna d'un Estat on càpiguen tots els espanyols amb una gran capacitat d'autogovern i uns principis comuns ben establerts i generalment acceptats".

Les solucions han de ser polítiques. Ara no només és possible sinó urgent procedir a la configuració federal que el 1977-78 no es va poder portar a terme.