Claredat, fermesa, diàleg i pacte

La Diada 2013   ha demostrat novament que hi ha molta gent a Catalunya que creu que ha arribat l’hora de revisar de forma radical i profunda les relacions amb la resta d’Espanya. Molts volen senzillament trencar, volen la independència que ha estat presentada com a la solució no només a un problema d’encaix nacional sinó com la millor manera de superar la crisi.

D’altres volen una relació singular entre Catalunya i la resta d’Espanya, d’altres una relació federal i encara n’hi han que voldrien un pacte fiscal i garanties suficients per a la nostra cultura i la nostra llengua. Els que s’han mobilitzat de forma més activa estan convençuts que Espanya no vol canviar ni canviarà la seva relació amb Catalunya, i per això ja es plantegen una declaració unilateral d’independència.

SENSE RESTAR LEGITIMITAT A ALTRES POSTURES

Per aquests, la consulta és instrumental, el camí per arribar a la independència, ni més ni menys. Val a dir que aquest intent descriptiu no vol ni menystenir ni restar cap mena de legitimitat a cap de les posicions descrites. Tampoc s’ha d’oblidar que molts que no vàrem participar en la “Via catalana cap a la independència” també volem canviar la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya. En la meva opinió, l’alternativa no pot limitar-se a trencar o quedar-nos com estem. ¿Quin dret a decidir tindríem, per exemple, els que volem solucions federals, si l’opció es limités a triar entre trencar o seguir com estem?

Tot i que sé que és un tema controvertit, jo sóc dels que pensen que no hi ha una sortida ni unilateral ni fora de la legalitat al problema al que ens enfrontem. I per això defenso un pacte de tipus federal, perquè crec que en un Estat democràtic no hi ha solució que no passi pel debat, la negociació, el pacte i, sí, el vot dels ciutadans que han de decidir. I també crec que la millor solució pels Estats plurinacionals com Espanya és de tipus federal. És significatiu a aquest respecte l’editorial de l’influent diari econòmic Financial Times. La qüestió és com arribar-hi.

Ja he dit que respecto i valoro la mobilització de la Diada, però també crec que les mobilitzacions no poden substituir les institucions ni la política, poden i han d’esperonar-les però no substituir-les. Entre d’altres coses perquè només podem demanar responsabilitats als que ens representen i no als que convoquen mobilitzacions o participen en elles.

EL TERMÒMETRE DE LES MOBILITZACIONS

Però, certament, les mobilitzacions són també un termòmetre sobre la insatisfacció al voltant del funcionament de les institucions que tenim i de la qualitat actual de la nostra democràcia. Institucions i partits han de ser ben conscients d’aquesta rellevant interpel·lació ciutadana.

Això també ens ha de portar a la conclusió que, malgrat el rellevant paper que correspon als governs en la cerca de solucions al problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya, el Parlament no pot restar al marge del procés negociador i, com deia, al final correspondrà a la ciutadania pronunciar-se sobre l’alternativa o alternatives que se li sotmetin a referèndum o consulta.

Sembla haver-se obert una via de diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya. De confirmar-se, crec que hem d’alegrar-nos que sigui així, ja era hora! Una negociació requereix de claredat, fermesa, diàleg i pacte. I això està sovint renyit amb l’esgrima i cacofonia declarativa d’uns i altres, també amb dates límit no acordades, i sobretot requereix que els que protagonitzen la negociació no tinguin les mans lligades i no estiguin hipotecats per les posicions més extremes.

AMB EL VOT CIUTADÀ

Hem de ser conscients que en aquests moments els marges de maniobra dels presidents Mas i Rajoy són estrets, i una de les coses que hem de fer els socialistes catalans i també el conjunt dels socialistes espanyols és eixamplar aquests marges de maniobra. I fer-ho amb fermesa, conscients com he dit ja abans en dues ocasions que, finalment, haurà de ser el vot ciutadà el que ratifiqui o no la proposta o propostes que es plantegin.

I que unes eleccions plebiscitàries, de les que encara ningú ha estat capaç de proporcionar cap exemple, no són substitutives d’un referèndum o consulta. L’Estatut del 2006 va ser un pacte votat pels ciutadans que el Tribunal Constitucional va alterar i, per tant, només pot ser substituït per un altre acord que hagi estat votat pels ciutadans.

EVITAR ELS ERRORS DEL PASSAT

Per això és de gran importància no cometre errors comesos en d’altres processos negociadors: convé que estigui clar l’objectiu a assolir, que estigui ben definit el lideratge del procés i el paper del Parlament en ell, la màxima unitat possible entre les forces polítiques catalanes (i crec que això implica que l’objectiu ha de ser que els ciutadans puguin decidir democràticament sobre el futur de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, i no la independència que és només una de les diverses opcions possibles, i recordar sempre que les actuacions unilaterals o il·legals no només no garanteixen els resultats que es persegueixen, sinó que no compten amb el suport majoritari dels catalans), haver calculat de forma el màxim d’objectiva possible les forces de les que disposem, els obstacles a vèncer i l’establiment de les necessàries complicitats a la resta d’Espanya.

DRET A DECIDIR

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Cal alertar contra les falses dreceres, contra el simplisme i la simplificació, no només guanyarem a través del compromís emocional sinó també a través d’un debat racional sobre les diverses opcions en presència. El dret a decidir en abstracte no existeix, existeixen procediments democràtics perquè els ciutadans puguin expressar-se lliurement. I això cal fer-ho en el marc de la legalitat, d’unes lleis que, si s’escau, poden ser canviades també a partir del diàleg, la negociació i l’acord entre àmplies majories.

L’exigència ciutadana és enorme, tant dels que es mobilitzen com dels que no, i tots hi hem d’estar a l’altura.