Apostem per la cohesió

Quan un país viu immers en una greu crisi econòmica, l'adob pel conflicte està servit. Mantenir la convivència no és fàcil i perilla la cohesió. Quan un país pateix una crisi nacional important perquè busca definir el seu futur i pretén canviar la seva estructura institucional, l'adob per al conflicte també està servit. I, tanmateix, a Catalunya, el conflicte encara no ha pogut trencar la cohesió social. ¡Per sort!

De motius n'hi ha uns quants, i de diferent ordre, la crisi econòmica, els nivell d'atur, la corrupció, la desafecció amb la política, les retallades, el risc de fallida de l'Estat del benestar... Però, malgrat tot, aquest país continua donant valor al que ens ha cohesionat les darreres dècades. Un bon símptoma de tot això ho vèiem aquest Onze de Setembre en una de les mobilitzacions més importants de l'Europa contemporània, caracteritzada per la transversalitat generacional, territorial i de classe, per la solidaritat, el bon humor, la senzillesa malgrat la complexitat de l'organització...

Si Catalunya no fos un país on s'han treballat molt a fons, i des de fa molt de temps, determinats valors, aquesta mobilització no hauria estat possible. Un poble que és capaç any rere any de donar sentit a una marató com la que fa TV-3, o que abraça les causes més variades del món i s'hi compromet, és un poble solidari. I això té valor. Un poble que és capaç de fer sobreviure una llengua prohibida i maltractada és un poble valent. Un poble capaç d'enllaçar sense ni un incident el Pirineu amb l'Ebre, la Catalunya Nord amb el País Valencià, amb el simple gest de donar-se la ma és un poble que té clar on va.

La capacitat de mobilització del país ha anat creixent amb el pas del temps i esdevé directament proporcional al grau d'incomprensió exercit per l'Estat i les amenaces i els greuges que arriben de manera regular des de Madrid. I a força d'incomprensió, d'injustícies que clamen al cel, i de no donar respostes a les demandes sensates i pacífiques dels catalans, les majories polítiques i socials d'aquest país estan fent un canvi molt important. Encara que de vegades no ho sembli, i fins i tot, que no se'n tingui la percepció. Però és així, i és inevitable. És per això que no s'hi val a fer lectures com si encara estiguéssim en altres èpoques. La societat d'avui reclama una altra capacitat de veure i analitzar les coses, i sobretot de donar-hi solucions. La societat civil parla i ho fa amb contundència, i és l'hora de la política per marcar clarament el camí. Però la política ja no es pot expressar ni en el llenguatge, ni en les formes del passat.

És per això que no m'explico com encara alguns tenen la barra de dir que aspirar a tenir un Estat propi és precisament un atemptat contra la convivència i la cohesió. A Catalunya, els independentistes durant molts anys hem sigut minoria, i no només això, sovint se'ns ha expulsat dels centres de decisió pel simple fet de ser-ho. No hem format part de l'establishment, ni hem estat ben vistos per aquest mateix motiu, fins i tot en el moment en què estàvem al Govern. I, malgrat tot,  hem respectat les normes de funcionament de la societat i les institucions, i hem fet bandera com el qui més de la convivència i la cohesió. També ha sigut el nostre valor. Fa gràcia, doncs, que ara que les majories canvien i se situen en pols oposats, els que estan en contra del procés independentista que viu el país s'aboquin a trobar arguments absurds i estèrils. Que si noves fronteres, que si ciutadans de primera i de segona, que si manca de llibertat, que si prohibicions de llengües, que si famílies dividides... ¡Quina colla de barbaritats! Precisament el procés que viu el país és cada cop més gran, més fort i més creïble perquè el discurs que fa és l'antítesi dels despropòsits que es pregonen des dels adversaris del procés.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El valor que el catalanisme i l'independentisme han donat històricament a la cohesió social, a fer un únic país, amb una comunitat cohesionada, parlis l'idioma que parlis, tinguis el color de pell que tinguis, creguis (o no) en el déu que creguis, és avui el gran argument que per una banda fa que la gent se senti còmoda i s'il·lusioni amb el futur d'un país independent, i que per l'altra actuï amb la màxima normalitat quan es manifesta. I que ho faci de manera festiva, sense incidents, sense cap mena de complex.

Aquí ningú divideix famílies, ningú vol que cap persona marxi cap a altres llocs, ningú vol prohibir cap llengua, ningú demana que cap persona renunciï als seus orígens, a la seva identitat... I el més important, aquí es vol que tothom tingui el dret a votar, el dret a expressar les seves il·lusions i anhels a través de les urnes. ¿Qui s'hi pot oposar, a això? ¿I amb quins arguments? Senzillament, no n'hi ha. Com deia aquell... ¡E la nave va!