Com sempre, víctimes exalçades i víctimes oblidades
"El Govern d'Espanya i el de Catalunya, amb la col·laboració dels jutges i fiscals, estan aplicant una deliberada política de l'oblit dels crims contra la humanitat de la dictadura"
El líder d’Unió Democràtica Manuel Carrasco i Formiguera.
Parlem de la guerra civil. Amb motiu de les celebracions que es preparen a Tarragona del dia 11 al 13 d'octubre. L'objecte és reproduir, amb alguns actes complementaris, la celebració al Vaticà de la beatificació dels 522 sacerdots i religiosos assassinats a tot Espanya durant els primers mesos de la sublevació militar dirigida pel general Franco. Són qualificats com a “màrtirs del segle XX a Espanya” i “ferms i valents testimonis de la fe”. És evident que mereixen el nostre respecte i l'absolut rebuig de la violència que va provocar les seves morts. És un acte que resulta ofensiu a la memòria del cardenal d'aquesta ciutat, Vidal i Barraquer, mort a l'exili i qualificat amb raó com “el cardenal de la pau”.
L'Església catòlica continua en la seva línia d'exalçar les seves víctimes. Ja ha celebrat, des del 1987, 14 cerimònies de beatificació respecte de 1.001 sacerdots morts violentament en aquesta guerra. Avui ningú dubta que això va ser una realitat acreditada. Així consta, entre altres fonts, a l'obra d'Anthony Beevor (1).
Però també és cert que, amb independència de les personals conviccions de les víctimes ara honrades, és evident el paper que va dur a terme la jerarquia catòlica ja des d'abans del cop militar i, particularment, després. Beevor es referia al poderós paper polític que des de feia segles havia jugat l'Església d'Espanya, cor de les forces més conservadores del país i baluard del que la dreta definia com a “civilització espanyola”. N'hi ha prou amb dues referències. La carta pastoral dels bisbes de Pamplona i Vitòria del 6 d'agost del 1936 cridant els fidels a recolzar l'“alzamiento” i, sobretot, la carta del bisbe Pla i Deniel del 30 de setembre del mateix any, en què es justificava “l'aixecament de la nació en armes” “per restablir l'ordre” i era qualificada de “croada”. Els exemples de l'estreta aliança de la Jerarquia i gran part dels sacerdots amb els rebels són innombrables (2).
La República, segons el que disposava la Constitució del 1931, va aprovar entre altres normes la llei del divorci i la llei de confessions i congregacions religioses. El plantejament expressat per aquestes disposicions va ser objecte d'una ofensiva total pels sublevats des de l'inici del cop, i va constituir un dels fonaments de la seva pretesa legitimitat. Les normes dictades per al desmantellament de l'Estat aconfessional van ser diverses, però algunes mereixen ser considerades, ja que expressen meridianament la plena col·lusió de la jerarquia catòlica amb els colpistes i el seu suport indiscriminat a la repressió feixista durant la guerra civil i a partir de l'1 d'abril de 1939.
Ja implantada la dictadura, la llei de 9 de novembre del 1939 deroga la del 6 d'abril del 1934 i restableix el pressupost del clero amb un preàmbul digne de menció: “L'Estat espanyol, conscient que la seva unitat i grandesa es basen en els carreus de la fe catòlica, inspiradora suprema de les seves imperials empreses i desitjós de mostrar una vegada més i d'una manera pràctica la seva filial adhesió a l'Església”, decideix restablir aquest pressupost “a l'abnegat clero espanyol, cooperador eficacíssim de la nostra victoriosa croada”, reconeixement formal i exprés del suport prestat per la jerarquia catòlica que, naturalment, va arribar al conjunt de la política repressiva. Després, als rectors se'ls confia legalment una activa participació en la repressió, al concedir-los intervenció en l'aplicació de la llei de responsabilitats polítiques.
Posteriorment, el Govern de Franco i la Santa Seu celebren el conveni del 7 de juny del 1941, sobre l'exercici del privilegi de presentació per al nomenament de bisbes, i s'acorda la vigència parcial del Concordat del 1851 que en el seu article 1 deia el següent: “La Religió Catòlica, Apostòlica, Romana que amb exclusió de qualsevol altre culte continua sent l'única de la Nació Espanyola, es conservarà sempre en els dominis…”, expressió suprema de la definitiva implantació del nacionalcatolicisme a Espanya.
Mentre la Conferència Episcopal prepara aquesta celebració, el Govern de Catalunya, embolicat de tal manera en la seva bandera que sembla haver-se tornat cec davant els drets dels ciutadans, ha dissolt les institucions del Memorial Democràtic i ha oblidat les víctimes de la dictadura, inclòs el que va ser el seu dirigent històric, afusellat pel dictador, Carrasco i Formiguera. Però, sobretot, el Govern d'Espanya ha enterrat la llei de la memòria històrica, norma jurídica vigent, amb gravíssimes conseqüències. Essencialment, que les víctimes de la dictadura, tret de certes reparacions econòmiques, han quedat en el desemparament més absolut.
Davant la celebració eclesiàstica que comentem, que expressa una voluntat de recuperació de “la seva” memòria, el Govern d'Espanya i, ara, el de Catalunya, amb la col·laboració dels jutges i fiscals, estan aplicant una deliberada política de l'oblit dels crims contra la humanitat de la dictadura, cosa que significa un rotund 'no' als drets humans, reconeguts internacionalment, a la veritat, a la justícia i a la reparació. És especialment feridora l'ofensa i el menyspreu que això representa, i per això els citem, per a les víctimes mortals i els seus familiars de la repressió franquista, que, d'acord amb un estudi recent global de l'historiador Francisco Espinosa Maestre, van ser 130.199. I, a més, per als familiars dels 114.266 desapareguts (3) que segueixen en més de 1.000 fosses comunes encara per investigar.
Una vegada més, la dictadura es fa present davant unes institucions democràtiques, incloses les catalanes, complaents amb el franquisme i el totalitarisme.
(1) La Guerra civil española. Editorial Crítica.2005. Pág. 119.(2) La crisis de Estado: Dictadura, República, Guerra. Editorial Labor. 1981. Cap. VIII. ”La cuestión eclesiástica”. Págs. 384-385.
Notícies relacionades(3) Segons l'acte de 16 d'octubre del 2008 del jutjat central núm. 5 del sumari 53/2008.
