La Barbie terrícola
Des de dos mons irreals, el de les models i el de les nines, n'emergeix un de real, el de les nenes. Els dos primers tiren l'ham de la fantasia per justificar un patró que atrapa la dona en el seu propi cos. Assistim durant els últims anys a l'explosió social de l'Slow
Food, l'arquitectura sostenible, la recuperació dels teixits tradicionals o mil apostes que intenten reconciliar-nos amb un món anterior i, per això, considerat més autèntic. Comprar un tomàquet lleig, fruit d'un cultiu natural, sembla una excel·lent elecció per a la salut. No és així en tot. Amb les nines, per exemple, i el seu paradigma en les barbies. La bretxa entre la realitat i l'ideal que provoca el joc amb les de dimensions impossibles no entra en la consciència col·lectiva com una constant artificiosa en la vida de les menors que les condiciona de forma negativa. La reproducció de la desigualtat resulta poc sana i poc sostenible.
Segons un estudi sobre la mítica nina nord-americana, si les nenes tinguessin, en proporció, la mida del seu turmell caminarien a quatre potes; amb la de la seva cintura, només tindrien espai per a mig fetge i uns centímetres d'intestí, amb el seu canell serien incapaces d'aixecar cap mena de pes i amb el seu coll ni tan sols el cap. ¿Per què llavors a les petites se les posa davant d'un mirall distorsionador? El joc és atroç i només el pròleg del que serà una pressió constant sobre el seu cos i el judici que se'ls farà a través d'ell. Una investigació portada a terme a Holanda constata que les nenes que juguen amb nines més reals ingereixen més aliments que les del grup que ho fa amb les irrealment primes.
Molts idolatren aquestes nines artificiosament sílfides de la mateixa manera que s'idolatra el físic de les models. Sota un món de fades, de fantasia mil·limetrada, es mou una realitat escabrosa i brutal de la qual poques models arriben a ser conscients i, en un pas més, arriben a denunciar. Les que ho fan, com Katia E. o Sara Ziff, fundadora de The Model Aliance, destapen un món d'abusos també amb noies menors. La indefensió d'aquestes últimes xoca en països en què es protegeix les menors que canten o que actuen mentre que elles no tenen cap mena de protecció i, per tant, són víctimes de l'explotació i els abusos sexuals.
Centrar la imaginació de les nenes en el seu contorn de cintura o el seu volum de les cuixes diu exactament el que la societat desigual n'espera, d'elles. En aquestes setmanes, la indústria de la moda exhibeix els seus productes. Les creacions dels seus professionals exemplifiquen, com totes les creacions, la brillant capacitat de l'ésser humà. Acostumar-nos a veure les desfilades amb dones i homes més d'acord amb totes i tots forma part de la seva responsabilitat com a membres d'una indústria productiva i com a líders de tendències. De la forma d'induir el pensament de les nenes depèn, com a mínim, el 50% del nostre futur.
Així, la reproducció de l'estereotip de la dona com a objecte, de desig o no, no genera més beneficis, ni vendes més grans, només dóna ales a un greu conflicte entre la realitat i el fum que es ven. Imaginar la disposició de les estrelles mirant al cel o la magnitud de la creació en una seqüència de colors de les cèl·lules resulta finalment un benefici per a la societat més gran que encoratjar la generació d'adultes amb problemes alimentaris, amb baixa autoestima o amb escassa capacitat per retre compte del món al qual s'enfronten. No les estafem més. Les mesures no tenen res a veure amb l'economia i tot amb un món a dos nivells. Jugar forma part de la socialització, i aquesta ha d'estimular. És qüestió de donar la talla.
