Què i com de l'Estat del benestar

En la reflexió sobre el futur de l'Estat del benestar, convé distingir entre els què i els com. Els primers -centrals en el debat ­polític contemporani- apunten al paper de l'Estat, a la seva delimi­tació respecte al mercat i a l'abast de la seva intervenció en la societat. Els ­segons, a les formes i instruments que aquesta intervenció adopta. Amb freqüència, aquestes perspectives es confonen, i enfosqueixen el que està en joc. La crisi fiscal obliga a revisar com s'organitzen, ges­tionen i financen els serveis públics. Per afrontar aquest debat sobre els com, necessitem una lògica in­terpretativa i deliberativa diferent, menys ideològica i més ana­lítica.

QUAN ens imaginem un Estat que garanteix a la població un gran nombre de serveis públics, ens el solem imaginar com una voluminosa maquinària formada per grans burocràcies especialitzades en les diverses àrees de política pública. Aquesta concepció piramidal i jeràrquica tendeix a organitzacions enormes, sovint penetrades pels aparells de partit, dirigides des d'instàncies molt allunyades dels usuaris, administrades de manera uniforme mitjançant procediments rígids, i acostumades a requerir cada vegada més recursos. En aquest escala organitzativa, les corporacions d'interessos professionals solen acabar adquirint un pes determinant en favor de l'statu quo.

La substitució d'a­quests models per sistemes descentralitzats, governats en xarxa, formats per constel·lacions d'entitats prestadores més petites, àgils i pròximes, sol presentar avantatges. Facilita un funcionament més flexible i adaptat a la demanda, obre pas, a vegades, a la coproducció amb els usuaris i permet introduir incentius a l'eficiència que serien difícilment digeribles pels grans elefants burocràtics. En aquesta direcció semblen moure's els plans del Govern català de dividir una d'aquestes macro-burocràcies, l'Institut Català de la Salut, per traslladar autonomia de gestió als hospitals públics que l'integren. Que aquest tipus d'iniciatives generin aferrissades resistències dels grups d'interessos afectats és una cosa normal. Menys plausible resulta que s'aconsegueixi convèncer l'opinió pública que tots aquests canvis -tan analitzables i discutibles- suposen intolerables atacs al sistema públic de salut.

Es pot dir una cosa semblant de la col·laboració publicoprivada. El model majoritari d'expansió dels serveis del benestar a Europa ha estat encomanar la seva gestió a organitzacions cent per cent públiques compostes per funcionaris. És un model contingent que veiem combinar-se amb diverses fórmules de gestió que donen entrada al sector privat en la producció de serveis de titularitat estatal. Una de cada tres lliures de finançament públic es gasta al Regne Unit mitjançant aquestes modalitats de provisió. Quan es dissenyen i apliquen de forma transparent, i inclouen bons esquemes de distribució de riscos, aquestes fórmules permeten, sota la direcció i responsabilitat de l'Estat, estendre la base de coneixement disponible, incorporar tecnologia, ampliar el finançament i introduir flexibilitat i eficiència. En aquest sentit, Espanya aprofita molt menys que altres països europeus -una tercera part que Holanda- empreses i organitzacions no estatals per proveir serveis ­públics.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L'explicació anterior pot estendre's al finançament. Hem viscut mesos d'acarnissats debats sobre el copagament de serveis públics, convertit per a alguns en el cavall de Troia dels enemics de l'Estat de benestar. És curiós, quan, en l'àrea on l'assumpte ha fet més soroll, gran part dels països d'Europa utilitzen fórmules de copagament molt més contundents que les nostres. Les decisions sobre quina part d'una prestació pública hem de finançar amb els impostos de tots o mitjançant taxes o preus pagats pel beneficiari, sobre com racionalitzar la demanda d'algunes prestacions, o sobre quan i en quina mesura universalitzar la provisió d'un servei o segmentar-la per nivells de renda, pertanyen també al debat -extremadament important- dels com, i no al dels què. Mantenir l'Estat de benestar ens exigeix revisar el funcionament del sistema de serveis públics. Per això, necessitem una deliberació pública de més qualitat. A vegades ens l'obstrueixen els interessos, camuflats de nobles principis. Altres, l'amplificació mediàtica dels conflictes. No falta la irresistible pulsió de les forces polítiques per delimitar-se de l'adversari, que podríem qualificar, amb Freud, de «narcisisme de les petites diferències». Distingir millor entre els què i els com seria un pas en la bona direcció.  Institut de Governança i

Direcció Pública d'Esade.