L'altra majoria silenciosa

“¿I tu, com et sents?” És l'únic que se m'acut dir-li perquè a veure què coi li respons a un pare que t'està explicant que no ha pogut convidar el seu fill a esmorzar. Aquell matí havien anat a l'ambulatori, el nen estava baix de glòbuls blancs i se li havia de repetir d'urgència l'analítica. Durant el camí i mentre es feia de dia, anaven somrient. Perquè per al menut això de la punxada tenia premi: el 'colacao' amb rebosteria que queia inevitablement després. Sempre he pensat que una cafeteria al costat d'un hospital és un negoci tan lucratiu com una papereria davant d'una escola. El sucre i l'ànim s'han d'aixecar al més urgentment possible. Aquí al costat se sent un soroll de cafetera, va bé.

“…Doncs al principi no sabia si tenia vergonya o ràbia. Hauria d'haver calculat millor i tenir alguna cosa en el compte”. El meu amic és a l'atur sense prestacions, i mes a mes va tirant del que li surt i el que té estalviat de quan les coses anaven mé bé, perquè és clar que hi va haver un moment en què li van anar més bé, a mi també, i a tots. M'esgarrifa veure com es va perfilant menys sòlid, com si la vida hagués de passar a través seu, i cada setmana, cada mes que el veig em sembla més transparent. “Escolta, mira, que a tots ens passa alguna vegada: te'n vas a casa i li dónes un esmorzar de campionat. No és tan greu”. Jo intento que no se'm noti l'ensurt, i això que sé que és una anècdota perquè no està en una situació de desemparament immediat. Diverses vegades li he dit que si necessita diners que me'n demani, i una (en què em va veure venir sense pronunciar-ho) es va regirar a la cadira abans de negar. “Que no, que estic bé, si ho sé no et dic res”. Jo el vigilo així mig escorada per veure si li despisto l'orgull i puc endevinar el que realment passa.

“El nen m'ha dit: no passa res, papa, veuràs com tot anirà bé” – segueix desfogant-se-. “I no puc dir res, perquè a sobre em sento 'gilipolles'. Sóc aquí queixant-me de no poder pagar-li una pasta en un bar, con la que està caient aquí a fora”.

Informe del Síndic

Parlem dels informes oficials de malnutrició infantil que han estat publicats aquí a Catalunya les últimes setmanes i que han servit perquè s'acusin uns polítics a altres de demagògia. Des de l'agost les dades van circulant i s'ha fet poc o res. L'associació de pediatres es va indignar a l'instant assenyalant les estimacions com a errònies, cosa que va ajudar la consellera d'Educació a sortir a la palestra untant-se de crema per a la platja, guardant la pamela a la maleta i minimitzant la professionalitat del Síndic, autor del text (una espècie de defensor del poble). Però, oh sorpresa, al tornar de les vacances el to ja era un altre, i l'associació acceptava la realitat de 50.000 nens catalans, i sintonitzava amb l'informe que s'hauria de fer alguna cosa.

Però, contradictòriament a la gravetat de la notícia, no se'n va parlar més, perquè ja estàvem tots embolicant-nos amb banderes per aquí, tan grans que amagaven la llum i el bon discerniment. I tan fort ens hi vam embolicar que ens van deixar i encara ara ens deixen sense respiració. El meu amic i jo hi estem d'acord, i sospitem entre rialles --no pas alegries-- que els altres 611.656 aturats de Catalunya també ens acompanyen en la idea.

Humiliació silenciosa

“Que jo sé que és una estupidesa, però a l'agost a la casa familiar d'una amiga va preguntar si ens podíem endur a casa el pot de Nocilla que hi havia a la cuina”. Qualsevol pare que ho senti entén immediatament que ser capaç de fer això (això = ser pare) no és només donar menjar al teu fill tres cops al dia, que ens exigim més encara que a vegades no es pugui. I que d'aquesta frustració no en surt res de bo. A més, qualsevol que estimi algú haurà d'agafar-se al sentir-li explicar això en primera persona, perquè trenca el cor. M'explica que així que van tornar a casa va baixar al supermercat i li va comprar un pot de crema de xocolata que va amagar fins al matí següent, quan l'hi va posar davant del got de llet. I quin tràngol quan li has de dir al teu fill que aquesta setmana no es compren galetes i que s'ha d'apanyar amb les torrades per anar alternant i que el formatge s'ha de racionar. O que la nevera està mig buida perquè així és més fàcil netejar-la i que, a més, estàs fart/a de llençar menjar a les escombraries.

No és malnutrició generalitzada el que hi ha aquí, per descomptat que no. Ens ocupem de la nostra prole amb dignitat. Però l'adjectiu en negatiu no la fa invisible i els que intenten que així sigui haurien de mirar-se al mirall més de deu segons, potser comptar fins a cinquanta mil. No aguantarien la mirada, estigueu-ne segurs. Però sí que començo a notar en el meu amic i en algun altre l'epidèmia de la humiliació silenciosa i això és el que ell, ja ho he descobert, no m'explica.

Ens acomiadem amb la promesa de veure'ns més d'hora que tard. “He d'estar més pendent d'ell”. Em vaig allunyant en bicicleta, dubtant de si hauré d'afegir un xivato setmanal a l'agenda. Resulta anacrònic instrumentar l'amistat així, però la vida s'està fent tan complicada que si he de musicalitzar els meus afectes amb alarmes de mòbil cada cert temps per no perdre-les és evident que ho faré.

Silenci desconegut per als governs

El govern central, l'autonòmic, local i el que correspongui haurien de parlar més d'aquests silencis i no del de majories o minories que no surten a manifestar-se per vés a saber quines raons. Que d'altra banda i, després de l'estona d'avui amb el meu amic, se'n poden anar totes (les del sí i les del no) a fer punyetes. Si els que prenen les decisions per nosaltres volen ser la veu dels que callem valdria més que s'informessin de què és el que ens fa no sortir, no parlar, no dir, no fer.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Jo si fos ells, que no ho sóc, intentaria entendre que a la humiliació l'acompanya la vergonya, que una nit farta de plors aquesta última es fa adúltera i dorm amb la ira. I que, a vegades, quan la ira ja embarassada s'informa per carregar-se de raons pareix un nen que no deixarà que ningú parli d'ell sense el seu permís, en nom seu o en el dels seus pares.

Aquest nen organitzat, informat i que ha après dels seus adults serà el seu final. Penso en el fill del meu amic i fantasiejo amb la idea que potser és un d'ells. I m'obro una nota a l'agenda: “He de recordar explicar-l'hi la pròxima vegada que el vegi”. Pot ser que el convidi avui, dia de la Mercè, a ell i al seu fill. Li trucaré a veure què m'explica. Si ens veieu per allà, somrieu-li. Jo us picaré dissimuladament l'ullet a tall de regi agraïment, que per això és el dia del meu sant.