Metges, periodistes i un cafè calent
Marc Marginedas.
Per als nostres metges, en situacions extremes, hi ha un parell de regles no escrites que convé seguir. Una és intentar no perdre la calma, però la segona és encara més important: sobretot no perdre la passió per la tasca humanitària. Precisament perquè és en situacions extremes quan la calma i la passió es donen la mà, cosa que no passa habitualment. Per als periodistes, tant els de l'organització que acompanyen els nostres equips com els que es desplacen pels seus propis mitjans allà on treballem, valen les mateixes regles.
Marc Marginedas, qui el coneix ho sap, és dels periodistes que miren de cara als ulls de qui li parla. Escolta, mastega, i escriu immediatament. Malgrat haver viscut l'horror de diversos conflictes, encara obre els ulls com qui es desperta de sobte i arrufa el nas. Es dol o somriu. S'involucra, et deixa veure la seva sensació d'estupor, de tristesa, de fascinació i de ràbia. Te'l creus quan s'acosta i a penes fa una pregunta amb un parell de paraules. No amaga res, excepte l'intent impossible de dissimular la suma de dolor que marca el front, o deixa en la mirada una espècie de soledat amb armilla antibales.
Ràbia, sí. Com a companys d'una organització fundada per metges i periodistes per atendre víctimes de crisis humanitàries, assistim amb ràbia a les amenaces i els atacs dirigits tant a treballadors humanitaris com a professionals de la informació que intenten fer la seva feina amb independència i imparcialitat en zones de conflicte.
Som conscients que a l'atendre i fer visibles les necessitats més urgents de la població civil atrapada entre la vida i la mort, significa que una part de la nostra sort està lligada a la seva. Ningú ens envia allà a la força. Ni metges ni periodistes podem treballar sota amenaces. Però som allà, on n'hi ha, creient que encara ens protegeix la confiança en l'altre costat de l'ésser humà. El costat que precisament, enmig de la crueltat, apareix amb medicaments, fils de sutura, vacunes, càmeres o paraules per reivindicar-se, defensar la vida i, a vegades, també salvar-la.
La guerra sempre ens deixa ferides, i no disminueix mai l'espant que sentim davant d'ella. El conflicte sirià el vivim amb una especial intensitat entre la frustració i les petites i grans esperances, totes dues al mateix temps, constantment. No és fàcil atendre als nostres sis hospitals i quatre centres de salut dins de Síria ferits i pacients sense cap altre accés possible a la salut, tots ells víctimes directes i indirectes dels enfrontaments. Hem patit obstacles de tota mena, i amenaces i baixes d'amics i companys. Coneixem la dificultat d'explicar el que passa allà on les dinàmiques d'un conflicte enquistat ho enfosqueixen tot.
Marc Marginedas, enviat especial d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, és un bon amic de MSF. Ens hem trobat en diversos contextos crítics, els nostres metges intentant curar, i ell intentant explicar-ho. I a vegades ell també s'ha implicat en l'ajuda a títol personal.
Al rebre el guardó com a finalista de l'últim premi Cirilo Rodríguez per a corresponsals, el Marc va decidir donar-lo com un gest de contribució als projectes de MSF a Síria. Després d'això, ens vam veure novament, vam prendre uns quants cafès. Vam estudiar possibles col·laboracions per informar d'altres contextos, projectes futurs, vam tornar a quedar per a un cafè.
Avui, l'esperem com sempre a Nou de la Rambla, o a Consell de Cent. I l'esperem aviat, encara que ens faci ràbia aquesta espera imposada pels que confonen treballadors humanitaris o periodistes amb parts implicades. Sabem que encara comptarem amb les seves paraules, que com els medicaments i les mans dels cirurgians, a vegades, són capaces de salvar la vida. I a ella ens aferrem. El cafè encara és calent.
FRANCISCO JAVIER SANCHO MAS
Periodista i responsable del Servei d'Informació de Metges sense Fronteres (MSF)