Treballar cansa

I contra la Reial va tornar el Futbol. Després de 15 dies de missatges que se succeïen un dia sí i un altre també, d'estranys comentaris sobre alternatives de joc i les bondats de tancar-se al darrere, el Barça es va comportar com el que és: l'hereu del millor equip de la història. Va fer el mateix de sempre i, ¡sorpresa!, ens va agradar, a nosaltres que entenem que per horroritzar-nos amb el contraatac ja hi ha La Banda i que és important jugar de forma que tios com Samper no sentin que han estat mitja vida fent l'imbècil a la Masia.

Va ser contra la Reial, que no és qualsevol cosa, per descomptat, és més que el Rayo, que ens va prendre la pilota, i que l'Ajax, que ens va vulgaritzar, i que el Sevilla, que va tenir en Rakitic un centrecampista amb més criteri que tots els nostres junts. Va ser contra la Reial, un equip de Champions, i d'aquesta feliç circumstància vam concloure que la manera com juguem no depèn del rival, sinó de la nostra pròpia autoexigència. Aquesta constatació retrata les envestides neonuñistes contra els que creuen que un equip amb Messi, Xavi i Iniesta hauria de tenir sempre la pilota i atacar, perquè al darrere de la involució futbolística de les últimes setmanes no hi ha tant un discurs com una veritat categòrica que coneixen bé els que alguna vegada han suat un peto, i és que treballar cansa.

En efecte, ja ho explicava Guardiola, jugar bé és una qüestió de detalls, de perfeccionisme, d'obsessió, d'aguantar, malgrat tots els teus títols i la teva glòria, que et cridin i t'esbronquin, que et diguin després d'un 5-0 a favor el que has fet malament. Aquest és el quid de la qüestió. I un pensa en el comptaquilòmetres rebentat de Xavi i en la incapacitat de Sex per entendre que si no va de vermell és perquè ja no juaga a l'Arsenal i que per tant no té sentit que jugui com si les amfetamines haguessin arribat al manicomi, i el fet que a Piqué el consumeixi més una jota que no va sortir --escales als llimbs, capítol 10-- que la vergonyosa retallada que li va fer Vitolo. Aquí també hi ha una altra cosa: aquesta sospita que a poc a poc creix en l'ànima dels nostres davanters, aquest "jo amb espais m'inflava". El que hem dit, treballar cansa; i per això hem de guardar-nos de plans B i de jugadors conformistes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sobretot perquè les estepes vuitanteres i el gaspartisme no queden tan lluny i aquest poble sap el que és la derrota sistemàtica, l'evitar quioscos i telediaris, el driblar certs bars. Un dia les golejades cauran en contra, la nostra estrella arribarà amb suors als 17 golets en un any, i només de pensar a arribar a unes semifinals de Copa perjudicarem les fibres de la nostra roba interior. Aquest dia, ja pròxim, quan estiguem ben sumits en la nostra misèria, mirarem la samarreta per intentar recordar què era el nostre equip. I més ens val que aquest dia, entre les franges blaves i grana, llegim alguna cosa més que 'Qatar', perquè aquesta cosa serà tot el que ens quedarà.

La caverna blaugrana