Hàmsters

Eren dies d'extraordinària placidesa i estàvem a un pas d'una cosa molt semblant a la felicitat. “El Barça jugarà set partits en 22 dies”. “Primera setmana de la història amb almenys un partit de Lliga cada dia”. La terra promesa, amics. Els futbolers, els obsessos, vivim convençuts que per sortir de la crisi econòmica, de la crisi de valors, de la crisi mediambiental, de la crisi institucional, de la crisi dels 40 i de qualsevol altra crisi el que calia és més futbol. I els astres, per fi, s'alineaven.

Han de saber que els obsessos somriem en el precís instant de despertar-nos al recordar que a la nit juga Messi, i ens sentim víctimes d'una sàdica conspiració si això no és així (per no parlar de l'infern vital que patim quan --persignin-se i que Déu els assisteixi-- toca aturada per les seleccions). Els obsessos tenim fermes creences vitals. Ens sorprenem quan topem en una revista amb un crac fotografiat amb una altra vestimenta que no sigui la corresponent de botes, mitges, pantalons curts i samarreta. I els pocs dies que ens trobem un futbolista pel carrer, no dubtem en llançar-li una pilota al forat amb la convicció que abandonarà tot el que estigui fent per sortir disparat, driblant cotxes, gossos, àvies i fanals.

Nosaltres, els obsessos, prendríem als futbolistes qualsevol indici de vida personal --nòvies, dones, nens, amistats, aficions-- i ens atreviríem a anar més enllà: ni PlayStation, ni iPods, ni cascos, ni Twitter, ni festes. D'aquesta manera crearíem un món perfecte en què els futbolistes jugarien de dia i de nit sense descans, en una infinita dansa de gols i túnels, per convertir la pilota en una rodeta i els jugadors, alehop, en hàmsters.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A aquestes altures ja deuen haver entès que els obsessos no som gent de fiar. No converteixin mai en cangur dels seus fills un obsés, ni facin negocis amb ells, ni se'ls acudeixi compartir matrimoni o hipoteca amb ells. Perquè els obsessos, i aquest és el trist final d'aquesta paràbola, entrem sovint en profundes crisis nervioses. Quan passa, ens reunim vestits de dol a la biblioteca, donant-nos les mans els uns als altres i murmurejant en reconcentrada pregària paràgrafs de volums dedicats a aquell horror anomenat bíceps femoral, i finalment, a altes hores, tornem cap a casa i confirmem el que sospitàvem: que la gàbia de l'hàmster torna a estar buida i que el nostre món perfecte s'ha fet miques.

La caverna blaugrana